Giorgos Kallis: «Les onades de calor seguiran. La pregunta és si volem que això empitjori».

¿Amb el que estem veient podem negar el canvi climàtic?

No. No estem com a principis de segle, i continuar dient que en un clima normal també hi ha fenòmens extrems, perquè el que abans passava una vegada cada segle ara passa cada cinc anys. Avui veiem el que les projeccions científiques auguraven per al 2020-2030. Desafortunadament, els efectes són més durs i arriben abans del previst.

¿I què fem?

L’era del petroli s’ha d’acabar. O perquè li posem fi o perquè anem cap al col·lapse, que sembla el més probable. Fins als anys 90, per aturar els problemes ambientals es reduïen o es deixaven d’utilitzar determinades substàncies en un termini de temps, com va passar amb l’ozó. Però, per raons polítiques, amb el petroli és més difícil. Mai hi ha hagut voluntat de fer-ho, tot i que en 10 anys n’hauríem d’utilitzar la meitat. Ara, ¿tenim un pla? No. Tenim la promesa de desenvolupar tecnologies netes que substituiran el petroli, però no serà així. 

¿Vostè, que defensa l’autolimitació col·lectiva, creu que es pot parlar de creixement verd?

Aquests dos últims segles de civilització occidental s’han basat en el creixement sense límits, però si l’economia vol sobreviure s’ha d’adaptar, i produir i consumir menys. Serà difícil fer una transició cap a energies verdes si el creixement actual segueix a aquest ritme.

Però tot està basat en el creixement. Fins al Pla de Recuperació del Govern esmenta entre els seus objectius «un creixement intel·ligent, sostenible i inclusiu»…

Aquests adjectius mai funcionen. Creixeran les energies verdes i les tecnologies intel·ligents, però elles soles no poden rellançar una economia com l’espanyola. Si creix el turisme o la construcció, les emissions continuaran augmentant.

Llavors ¿els límits són incompatibles amb el sistema capitalista? 

El capitalisme no pot posar límits perquè els diners s’inverteixen per aconseguir més diners. És una expansió sense fi fins que col·lapsa. Per això al llibre incideixo en les qüestions filosòfiques de la meva proposta de decreixement, per defensar el límit com a una cosa desitjable i no posar l’èmfasi en la catàstrofe. Vull parlar d’aquesta saviesa popular que encara té molta gent i que s’ha perdut amb el consumisme capitalista. Una vida que val la pena té mesura. Viure sense límits és un caos.

Molta gent ha descobert les bondats de la vida senzilla amb la pandèmia, però també hi ha una necessitat de tornar a la situació anterior. ¿No és contradictori? 

Aquestes contradiccions estan en cadascun de nosaltres perquè vivim en una societat que ens empeny cap a una determinada manera de viure.  Amb la pandèmia vam veure que, si hi ha necessitat de canviar, es canvia. T’adaptes i no és la fi del món.  

¿És la lliçó del virus respecte al canvi climàtic?

Sí, perquè ja vivim en una època que ens demana limitar-nos. La pandèmia, les onades de calor, les inundacions, els incendis... tot ve de fora i s’ha de veure com ho interioritzem. Tot i que deixem d’utilitzar petroli demà les onades de calor i les inundacions seguiran. La pregunta és si volem que això empitjori. 

¿Què han de fer les institucions?

Els governs s’han de comprometre a reduir els objectius d’emissions, però s’estan posant objectius sobre el desenvolupament d’energies renovables sense un pla per enfrontar-se al problema. També s’ha de pensar en la redistribució, i a recolzar la població més pobra, per no provocar una reacció populista contrària a les mesures de lluita contra el canvi climàtic. 

¿A quin tipus de reacció es refereix?

El populisme de dretes dels nostres dies s’alia amb unes idees falses de llibertat. Que ningú em digui el que he de fer, i menys les elits culturals o científiques. Que ningú ens obligui a canviar la nostra vida, posar-nos la mascareta o menjar menys carn. L’única manera de combatre-ho és amb la resposta democràtica, que pot ser més potent si la gent veu que li és beneficiós. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿I què proposa per impedir que les mesures perjudiquin els sectors de població més desfavorits?

Impostos redistributius, evitar que la riquesa se’n vagi a paradisos fiscals, impostos a la riquesa i al carbó i que aquesta recaptació reverteixi en la gent més vulnerable com a ingrés mínim de recolzament en el procés de transició ecològica. Seria més popular que la gent amb pocs recursos rebés un xec per l’impost del carboni de 200 o 300 euros al mes que baixar-li el preu de l’electricitat després de fer molta paperassa.