Claudia Romero: «En 200 anys podem acabar amb la vida d’un llac»

-Per a Tales de Milet, el savi grec, l’aigua era el principi de tot. També ho és per a les comunitats del llac d’Atitlán.

-A Atitlán hi conflueixen tres ètnies maies que mantenen les seves tradicions molt aferrades. En la seva cosmovisió, el llac és l’àvia aigua, perquè tota la vida emana d’allà. El llac és el dador de tot i el veneren com un ésser viu.

-Però fins allà ha arribat també la contaminació.

-Als pobles creien que era normal que els nens de 0 a 5 anys tinguessin diarrea, que era part del seu procés de creixement. Però el que tenen són problemes gastrointestinals severs per prendre aigua contaminada.

-¿Les seves creences dificulten el tractament?

-Quan van al centre de salut els diuen que han de rentar-se les mans i llançar clor a l’aigua, però com que consideren que és un ésser viu no ho fan.

-El seu recel és lògic, al cap i a la fi ells no són els que més contaminen.

-Nosaltres els hem ensenyat l’aigua sota el microscopi i al veure que el que estan menjant són altres bitxos ho entenen.

-¿Hi pot haver col·laboració entre la ciència occidental i el coneixement tradicional?

-Sí, perquè ells també són científics. Les comunitats maies viuen allà des de fa 2.000 anys, i això significa que les seves accions han sigut efectives.

-¿Per exemple?

-Els ancestres maies van portar a la vora del llac el cultiu del tul, una planta que serveix de filtre natural contra la contaminació. Però perquè la platja es veiés bonica no s’ha mantingut. Ara existeix un projecte per recuperar-lo.

-Escoltar és important també a nivell científic.

-A Guatemala hi ha molta saviesa tradicional que no ha sigut valorada ni documentada, i es pot perdre. Sobretot cal escoltar la narrativa de les dones.

-¿Existeix el risc d’idealitzar aquest coneixement?

-No es tracta d’idealitzar-lo, sinó de compartir-lo. Combinar la ciència i la tecnologia occidental amb el coneixement tradicional pot ser la solució per sortir de l’endarreriment als nostres països i poder avançar. No sempre serem els que necessitem ajuda perquè vinguin les agències internacionals a imposar els seus criteris.

-Precisament vostè va guanyar el premi a la científica jove de l’any 2018 a Guatemala pel seu estudi per regenerar un altre llac, l’Amatitlán, amb plantes.

-Hi ha unes plantes aquàtiques invasores que són un problema per al llac, però que també tenen una funció interessant. Ja se sabia que tenien la capacitat d’acumular contaminants, però el que jo vaig veure en la meva investigació és que, a més, poden transformar les toxines que produeixen els cianobacteris en elements no tòxics.

-¿Es va emportar a la pràctica aquesta idea de desinfecció natural?

-Es va incorporar a un projecte per bioremeiar el llac, però el Govern no el va aprovar. En realitat, alguns governs han fet bandera del llac amb campanyes que només han servit per rentar diners. No hi ha un interès real a recuperar-lo.

-La corrupció frena l’avenç als països en desenvolupament.

-Sobretot en països amb una bretxa socioeconòmica molt gran, com Guatemala. Aquí totes les fonts d’aigua estan contaminades amb matèria fecal. Són problemes fàcils de remeiar i ja tenim plantes de tractament d’aigües, però no funcionen.

-¿Tots els llacs estan condemnats a desaparèixer?

-És la seva tendència natural. Tots pateixen un procés d’eutrofització natural, d’ingrés de nutrients procedents de la descomposició de matèria orgànica. Hi ha processos de dessecació i de canvi climàtic no influïts per l’activitat humana que afavoreixen uns organismes i en desfavoreixen d’altres.

-¿Quant temps triga a desaparèixer un llac?

-Depèn de les seves característiques. Uns duraran milers d’anys i d’altres, milions.

-¿I amb l’‘ajuda’ humana?

-La majoria de llacs del món ja tenen aquesta empremta humana, que anomenem eutrofització cultural. Podem accelerar molt el procés. En 200 anys podem acabar amb la vida d’un llac o qualsevol altre cos d’aigua, tornant-lo anòxic, sense oxigen ni vida, fins que desapareix.

-No és habitual escoltar la veu de la ciència guatemalenca, i menys d’una dona.

-El meu cas és ben atípic. Dirigia el Centre d’Estudis Atitlán de la Universitat del Valle, a Guatemala. Suposava un gran sacrifici perquè tenia tres fills i el meu marit treballava en una altra ciutat. Però per qüestions personals ens vam mudar a Alemanya i era difícil que mantinguessin el meu contracte.

-Però ha continuat investigant en format virtual.

-Entenc que el més lògic és recolzar la gent que és al país i no una persona que està a vuit hores de vol i embarassada del seu quart fill. El meu cas és un bonic exemple de confiança en els resultats d’una dona científica.

-A Alemanya segur que li han sortit més oportunitats laborals.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Tota la meva energia la dedico a Guatemala. El meu compromís i el meu cor són allà. Sé de primera mà les necessitats que hi ha.