Xiringuito, del sucre a la platja

Tot va començar a principis de la post Guerra Civil espanyola, quan el periodista César González Ruano es va instal·lar a Sitges. Nascut el 1903 a Conca, és un personatge que, com diu el tòpic, té una biografia plena de llums i ombres, que Rosa Sala i Plàcid Garcia-Planas van intentar aclarir al llibre ‘El marqués y la esvástica’. La descripció que fan aquests autors de la trajectòria vital de González Ruano és l’essència de la picaresca. Capaç de tenir el carnet número 4 de Falange però no pagar les quotes; o de viure al París ocupat i dedicar-se a estafar jueus desesperats, a qui venia uns suposats salconduits que els havien de servir per escapar-se del III Reich. Aquesta ambigüitat va arribar a tal extrem que primer la Gestapo el va empresonar, acusant-lo d’ajudar a escapar fugitius i, després, a la França Lliure, també va ser processat, perquè durant el seu captiveri a mans dels nazis havia fet de confident de la policia secreta alemanya a la presó, segons van denunciar antics companys de cel·la.

Després d’aquella turbulenta etapa en terres gal·les, González Ruano va tornar a la Península el 1943 i va trobar refugi a Sitges. Des d’aquesta localitat costanera, bressol del primer turisme de platja i sobretot epicentre vital del pintor i escriptor Santiago Rusiñol durant els primers anys del segle XX, va continuar la seva professió periodística que abans de la guerra mundial l’havia portat a fer de corresponsal per a l’‘ABC’ a la Roma de Mussolini i l’Alemanya de Hitler.

Després de tant tràfec, Sitges es va convertir en el seu retir temporal, des d’on escrivia cròniques per a ‘La Vanguardia’ i ‘Destino’. Ho feia en una taula interior d’un bar de primera línia de platja anomenat El kiosket, però ell s’hi referia com el Chiringuito.

Aquest terme era originari de Cuba. A les plantacions de sucre, quan els treballadors feien un descans, solien prendre cafè. Obtenien el líquid d’una manera molt rudimentària, filtrant els grans molts amb una mitja. Del negre rajolí que sortia en deien ‘chiringa’. I fruit d’això, les barraques, que amb unes quantes canyes oferien una mica d’ombra, on els obrers podien prendre aquesta beguda, van ser batejades com a ‘chiringuitos’, terme que va creuar l’Atlàntic gràcies a la ploma de González Ruano.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

El local de Sitges es va acabar rebatejant per adoptar el nom, que ja s’ha convertit en genèric per definir els establiments de platja, on es pot menjar i beure de manera més o menys informal durant els mesos que dura el bon temps. La paraula ha anat ampliant els seus significats. Ara també serveix per definir empreses fraudulentes de finalitat dubtosa –cosa que s’anomena un «xiringuito financer»– o també per assenyalar les organitzacions i institucions, sovint costejades amb diners procedents de l’erari públic, que tenen poca utilitat per a la millora de la vida ciutadana però, en canvi, són molt útils per col·locar polítics defenestrats o persones a qui es deuen favors.

Sense anar més lluny, quan fa pocs dies es va saber que Toni Cantó dirigirà l’Oficina de l’Espanyol creada per la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, des de l’oposició van tenir clar quina paraula definia millor la nova posició de l’exdiputat de Ciutadans, ara ‘arrimat’ al PP. I ell, és clar, de seguida va córrer a declarar que no, que de xiringuito res, però la gent no es llepa el dit i ha vist tantes coses i de tots els colors, que sap perfectament què ha passat sense necessitat que li venguin sopars de duro. Potser, amb els 75.000 euros anuals que cobrarà, podria intentar convèncer el personal convidant a unes braves i canyes al xiringuito, tot i que sigui per celebrar que ha trobat feina per als pròxims quatre anys.