Bernat

El Bernat va ser el Bernat. No era necessari dir el seu cognom, Cormand. El meu vincle amb ell va començar a propòsit d’una nota que vaig escriure en el meu blog, el 2014: «Diversitat sexual, matrimoni igualitari, valors i... ¿literatura infantil?». Era una crítica d’un àlbum molt dolent que abordava el tema LGTB amb una potineria estètica brutal. Jo vaig escriure això, i vaig comparar el monstre amb un llibre que havia dibuixat Bernat: ‘El nen perfecte’. Vaig elogiar la seva obra al passar i el vaig utilitzar com a manera de dir que, si se li volia fer honor a la causa LGTB, el millor era fer llibres de qualitat, com els de Bernat.

Jo ja vivia a Catalunya. La meva crítica li va agradar i m’ho va fer saber. Venint d’ell, un home compromès amb la causa LGTB, allò va ser una alegria per a mi.

No recordo exactament quan va ser la primera vegada que el vaig veure en persona. Crec que va ser a Bolonya, el 2017, quan Catalunya va ser la convidada d’honor. Recordo, sí, una oportunitat en què me’l vaig trobar: va ser un dia del 2017, el 28 de juny, en un bar de Barcelona, on es posava a rodar el projecte de l’Asociació Àlbum. Jo hi havia anat perquè em semblava un projecte que es podia recolzar. El Bernat era allà, recolzant la iniciativa.

Per aquella època s’estrenava com a director de la Revista ‘Faristol’. Quan vaig arribar al bar, em va abordar amb entusiasme. Sense gaires introduccions ni circumloquis, em va convidar a integrar-me a l’‘staff’ de la revista com a crític. Em va sorprendre. Aquesta sí que no me l’esperava. Li vaig dir que sí, és clar, era un honor i un gran desafiament. I així, per la seva iniciativa, em vaig convertir en col·laborador del projecte de renovació de ‘Faristol’, que va encapçalar. Vaig estar un temps escrivint per a la revista. Després, per raons personals, em vaig retirar. El Bernat va transformar una revista que era molt bona en una revista que és excel·lent.

El Bernat va confiar en mi, i va confiar en el projecte de ‘El Petit Tresor’, al qual li va donar recolzament quan el vam convocar. Va ser a la llibreria, el febrer del 2018, en una de les tertúlies LIJteràries que fem amb biblioteques i mediadors, per parlar de la crítica de LIJ i de com entenia ell el seu paper al capdavant de la revista ‘Faristol’.

Aquell any, va sortir el seu llibre ‘Els dies feliços’. L’hi va publicar Arianna en A Buen Paso. Li vaig dir, quan me’l vaig llegir, que m’havia commogut molt. I li va agradar que l’hi digués.

El 2019 vaig programar amb les editores de L’Altra Tribu una sessió de La Butaca Daurada. Volia comentar el llibre ‘Aristòtil i Dante’, i volia que el Bernat vingués. Per a la meva sorpresa, elles em van revelar que estaven treballant amb el Bernat en una novel·la. Vam quedar a fer alguna cosa amb ell, però llavors va venir la pandèmia, el confinament, les dificultats per fer qualsevol activitat. La idea de fer alguna cosa amb l’editorial es va anar postergant. El Bernat va publicar la seva novel·la, ‘El cap als núvols’, la vaig llegir, vaig assistir a la presentació virtual que va fer amb les editores, en què va dir això de què ell més que il·lustrador se sentia escriptor, perquè d’última, ell havia estudiat filologia catalana i tenia un màster de literatura comparada, i al final, el cert és que les paraules eren el seu fort, fins i tot més que la il·lustració. Va comentar això d’una manera jocosa, com si hagués de justificar un canvi de bàndol, o alguna cosa així, justament ell, que no es deixava encasellar en res, justament ell, que fins a l’últim dia no es va estar a gust enlloc.

Al novembre m’havia escrit. Buscava editorial en castellà per a la seva novel·la. Em demanava que l’ajudés. No sé si al final la va aconseguir. Aquest any, al febrer, vaig estar virtualment amb ell, en les jornades de la Crítica de ‘Faristol’, una trobada anual a què em van convidar, suposo que per iniciativa d’ell.

El Bernat sempre em va resultar una persona refinada, culta, tan primmirat en el dibuix com en la seva parla i escriptura. Segur que era un amant de la perfecció, tot i que li agradés assistir-hi transvestit: sever en els seus gestos, però tendre quan parlava pausat i profund; dur en la seva aparença, però amb una transparència de fragilitat que se li podia endevinar en la seva sensibilitat interior. Així el veia jo.

Si s’hagués donat més temps, segur que hauria continuat creixent en la literatura i en la il·lustració, perquè ho va fer de meravella cada vegada que hi va fer incursions.

Si s’hagués donat més temps, segur que hauria continuat obrint portes a la gent que s’acostava a la LIJ, com un dia m’hi vaig acostar jo, sense més crèdits que els que ell em va atribuir sense demanar-me papers, perquè això d’obrir portes també va ser el seu fort.

Si s’hagués donat més temps, m’hauria agradat tornar a compartir amb ell la seva passió per la bona literatura infantil.

Si m’hagués donat més temps, m’hauria grat dir-li que l’estimava, i que comptés amb mi per al que fos. Però no va poder ser, i això, aquesta impossibilitat brutal, és la tristesa més gran, avui, quan el Bernat se n’ha anat.

Notícies relacionades

Mor als 48 anys el crític i il·lustrador Bernat Cormand

¿Quant viuen els gats?

«Quién sabe qué oleajes qué tormentas lo alejaron de la playa de la vida», deia Darnauchans, a l’inici de la cançó «Ni siquiera las flores». I no paro de cantussejar aquesta cançó, com si així pogués calmar una mica aquest dolor meu i de tots.

Germán Machado és escriptor i llibreter especialitzat en literatura infantil i juvenil a ‘El Petit Tresor’, de Vic. Aquest text ha sigut publicat originalment en el seu blog, Garabatos i ringorrangos.