Entendre-hi + amb la història

Benvingut, Mister Biden

Els presidents Sánchez i Biden han protagonitzat una escena que hauria fet les delícies del director Luís García Berlanga, que va retratar com ningú l’Espanya del segle XX amb pel·lícules com ‘Bienvenido, Mister Marshall’.

’¡Bienvenido Mr. Marshall!, una de les obres mestres de Luis García Berlanga. / periodico

4
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé
Xavier Carmaniu Mainadé

Historiador

ver +

Fa uns mesos que a la Moncloa hi havia preocupació perquè des que Joe Biden havia pres possessió de la Casa Blanca no s’havia posat en contacte amb el president Sánchez. No cal dir que l’oposició ho ha aprofitat per assenyalar la irrellevància espanyola en el panorama internacional, segurament perquè enyoren els temps de col·leguisme entre José María Aznar i George W. Bush, quan envaïen l’Iraq buscant armes de destrucció massiva.

Per fi aquesta setmana es va presentar l’ocasió propícia perquè l’espanyol i l’americà es trobessin, aprofitant la gira europea del president Biden. Diumenge es va anunciar que l’endemà es reunirien durant l’Assemblea de l’OTAN. L’equip del cap de l’executiu espanyol puntualitzava que seria una salutació, com qui diu alguna cosa per trencar el gel abans d’una primera cita. I per fi va arribar el moment. Dilluns al migdia, després de la típica foto de família dels 26 líders, Sánchez i Biden van compartir un recorregut de 20 metres que va durar 50 segons. Res més. Sembla com si la parella s’hagués volgut sumar als actes de celebració del centenari del naixement del cineasta Luís García Berlanga amb una mena de ‘remake 2.0’ de la famosa ‘Bienvenido, Mister Marshall’.

La pel·lícula, rodada el 1953, explica la història de Villar del Río, un petit poble que se suposa que ha de rebre la visita d’un grup de diplomàtics dels EUA. I com si escriguessin la carta als Reis Mags, els veïns fan una llista de peticions de coses que volen demanar als americans. A l’hora de la veritat, no obstant, la comitiva passa de llarg i es queden amb un pam de nas.

La cinta de Berlanga és una diàfana metàfora de l’ocasió perduda per l’Espanya franquista, que no es va poder beneficiar de les ajudes americanes a Europa després de la Segona Guerra Mundial. El Vell Continent estava devastat i no s’enlairava. Des de Washington es temia que la inestabilitat econòmica fos camp abonat per a l’aparició de règims comunistes sota el paraigua de la Unió Soviètica. Eren els primers compassos de la guerra freda i tot el món començava a prendre posicions. Els EUA tenien una capacitat productiva descomunal, però no hi havia cap mercat extern que absorbís el que venia, si els països europeus no tenien diners per comprar-ho. Va ser així com es va dissenyar el famós pla Marshall, que va ajudar a la modernització dels estats involucrats en el conflicte. Espanya també va voler ser a l’olla, però no ho va aconseguir.

La marginació espanyola de l’ajuda nord-americana de 1947 és prou sabuda. Val a dir, però, que d’entrada els EUA no veia malament donar-li un cop de mà. Una ajuda que el dictador necessitava amb candeletes, perquè amb la seva política econòmica havia condemnat el país a uns nivells de misèria que l’havien fet retrocedir fins als temps de la guerra de Cuba.

Notícies relacionades

Un dels problemes era que, amb el seu posicionament juntament amb les potències de l’Eix, el règim nacionalcatòlic havia quedat en una situació complicada en el panorama internacional post-Segona Guerra Mundial. Per contrarestar-ho, va iniciar una campanya d’imatge als EUA dirigida pel veterà periodista Manuel Aznar amb l’objectiu de generar un estat d’opinió favorable a la inclusió d’Espanya en el pla Marshall. Washington es va mostrar obert a la petició de Madrid però, a canvi, demanava que el franquisme fes algun gest d’obertura. Per a un país que es presentava al món com la democràcia més important del planeta era difícil justificar donar milions de dòlars a un aliat de Hitler i Mussolini que seguia en el poder com si res. Franco, no obstant, no es va moure ni un mil·límetre. Va preferir mantenir el seu règim, tot i que això suposés la condemna a la pobresa dels espanyols.

Els Estats Units no eren els únics que havien pressionat la dictadura. Els països europeus, sobretot França i el Regne Unit, s’hi van oposar frontalment; sembla que per intentar compensar la seva incapacitat de frenar el cop feixista de juliol de 1936 i tranquil·litzar la seva mala consciència. Mister Marshall va passar de llarg i Espanya va trigar dècades a situar-se al nivell dels seus veïns.

George Marshall

Més enllà de donar nom al pla de recuperació econòmica quan era Secretari d’Estat, George Marshall fou una personalitat rellevant dels EUA. El 1944 la revista Time el va escollir personatge de l’any pel seu paper en la preparació del desembarcament de Normandia i el 1953 va rebre el Premi Nobel de la Pau en reconeixement a la seva tasca en la recuperació europea.