Prostitutes a l’església

El dictamen del Suprem es va conèixer el 2 de juny, Dia Internacional de les Treballadores Sexuals, una jornada marcada per sempre al calendari des de 1975, quan un centenar de prostitutes van ocupar l’església de Saint-Nizier de Lió. Estaven fartes de ser perseguides per la policia, que les denunciava i empresonava dia sí dia també. Amb l’acumulació de multes, condemnes i antecedents penals, temien que els serveis socials els retiressin la custòdia dels seus fills.

Aquelles dones plantaven cara a un sistema que les assetjava de manera constant i, per primera vegada, no es van amagar per deixar que d’altres parlessin per elles. Van prendre la iniciativa i es van fer escoltar. Els mitjans de comunicació de tot el país de seguida van posar càmeres i micròfons a Lió. I es van trobar amb Ulla, una dona de 28 anys que exercia de líder de la protesta i que no tenia pèls a la llengua: «No sortirem fins que aconseguim resultats, amb el cap ben alt, sent dones i mares; i no un sexe i un baix ventre que els homes estan esperant allà fora per saltar-nos a sobre».

L’acció va tenir el recolzament del rector de la parròquia; de l’entitat catòlica abolicionista anomenada Mouvement du Nid, fundada tot just quatre anys abans que es produís la tancada de Saint-Nizier; així com d’altres organitzacions feministes vinculades a l’esquerra. Es pot dir que aquells posicionaments no van estar exempts de debat ja que aquestes entitats ideològicament eren contràries a la prostitució.

Van anar passant els dies i les dones continuaven resistint dins del temple. A més, al conèixer-se la notícia van començar a arribar mostres de solidaritat des de diferents punts del país. De fet en algunes ciutats com Grenoble, Marsella, Saint-Étienne, Montpeller i París grups de prostitutes van imitar la seva acció i també van ocupar esglésies. El cas fins i tot va creuar el Canal de la Mànega i a Londres es va crear el Col·lectiu Anglès de Prostitutes, que encara es manté actiu.

Tant a França com al Regne Unit, les treballadores sexuals reclamaven la despenalització de la prostitució, que s’acabés amb l’estigmatització de la professió i que, ja que havien hagut de pagar tantes multes econòmiques, que tinguessin dret a serveis bàsics tals com la sanitat pública.

Malgrat la creixent atenció mediàtica –la notícia va arribar al ‘New York Times’, per exemple– el govern no en volia saber res. La secretària d’estat per a la condició femenina, Françoise Giraud, va rebutjar reunir-se amb elles argumentant que no tenia competències en la matèria, i el ministre de l’interior, Michel Poniatowski, va anar més enllà i va denunciar que les prostitutes havien sigut manipulades pels seus proxenetes, que volien desempallegar-se de la pressió policial que els estava enfonsant el negoci.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Finalment el 10 de juny, el Govern va ordenar el desallotjament de l’església, malgrat que en cap moment el rector havia presentat denúncia contra les dones, que van ser expulsades de Saint-Nizier per la mateixa policia que les assetjava cada dia als carrers de la ciutat.

Després d’aquell episodi, durant la tardor de 1975 es van portar a terme altres iniciatives per continuar la lluita però, a poc a poc, la protesta es va anar apagant i la situació d’aquelles dones no va millorar. Malgrat tot, no obstant, el 2 de juny es va convertir en el dia assenyalat per reivindicar la lluita iniciada el 1975 i que tants anys després continua generant controvèrsia, tal com hem pogut comprovar aquests dies amb el cas d’Otras.