Entra sant Isidre, surt sant Galderic

Molts segles abans, el 990, el concili provincial de Narbona, encapçalat pel bisbe de Tolosa, va canonitzar un pietós pagès anomenat Galderic. Aquest camperol, nascut en una data incerta del primer terç del segle IX, era fill d’una localitat anomenada Vievila, propera a Carcassona. Durant la seva vida s’havia caracteritzat per defensar els drets dels pagesos davant dels abusos de poder dels senyors feudals. De seguida van córrer llegendes i miracles al voltant de la seva figura i la gent del camp del Rosselló el van adoptar com a protector.

Aleshores el Pirineu no era frontera sinó eix central de la vida dels comtats catalans, amb importants centres religiosos, com el monestir de Sant Martí del Canigó, acabat de construir el 1015. Per augmentar el seu prestigi i influència, el comte Guifré II de la Cerdanya, fundador del monestir, va ordenar traslladar-hi les relíquies de Sant Galderic, perquè era una manera d’atreure feligresos.

A partir d’aquell moment, cada vegada que hi havia una sequera, una plaga o una epidèmia, els monjos treien les restes del patró en processó per demanar que intercedís davant l’Altíssim i posar fi a les penúries. Els estudiosos han comptat al voltant de 800 sortides fins a Perpinyà, on s’aplegaven milers de fidels cada vegada.

I així va seguir fins el 1640. A Catalunya es va produir la Revolta dels Segadors i França ho va aprofitar per envair els comtats del Rosselló i la part nord de la Cerdanya. Aquesta annexió es va consolidar el 1659 amb el Tractat dels Pirineus, que va suposar la divisió del territori català en dues parts.

L’estima de Sant Galderic queda demostrada amb el fet que, durant el conflicte, els monjos de Sant Martí del Canigó van traslladar les seves relíquies a l’església de Sant Pau del Camp de Barcelona perquè no caiguessin en mans de l’enemic. Acabada la guerra van ser obligats a tornar-les al seu lloc d’origen.

Eren moments de canvis. Les monarquies cada vegada estaven més organitzades i aspiraven a centralitzar tot el poder possible. Volien controlar-ho tot. Bona prova d’això és que gràcies al Concili de Trento (1545-1563), els reis tenien el dret de nomenar els bisbes de les diòcesis del seu territori. Això va fer que a la zona de Catalunya comencessin a arribar-ne procedents de Castella, que van portar els seus costums, tradicions i sants preferits, com Isidre.

Isidro de Merlo Quintana havia nascut a Madrid el 1080. Igual que Galderic, també havia estat un camperol molt creient. Tant que, en comptes de treballar, resava i, a canvi, els àngels li feien la feina. Almenys això explica la llegenda. La seva reputació d’home virtuós va fer que a partir del segle XII els pagesos castellans el tinguessin en molta estima i recorrien a ell quan necessitaven ajuda. Li atribuïen el do de fer ploure, cosa fonamental pel progrés dels conreus.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

La seva santificació va ser llarga i enrevessada perquè es barrejaven dades reals i apòcrifes. Finalment el Vaticà va incorporar-lo al santoral gràcies a la implicació d’algunes famílies nobles castellanes i, fent servir vocabulari actual, es pot dir que es va posar de moda a la seva terra d’origen.

Quan després de la Guerra de Successió els borbons van arribar al poder van imposar la seva manera de governar els territoris. Va ser aleshores quan a Catalunya es van començar a substituir definitivament els sants autòctons pels forans. Sant Isidre per Sant Galderic, la Verge del Carme per Sant Elm i la Mercè per Santa Eulàlia, que havia estat símbol de la resistència de 1714.