Entendre + Amèrica Llatina

La frontera amb Veneçuela, l’altre polvorí colombià

Les denúncies sobre tràfic de nounats a la frontera entre Colòmbia i Veneçuela afegeix més drama a la situació incontrolable que es viu a la regió, on grups criminals, guerrilles i dissidències de les FARC s’enfronten pel control dels negocis il·legals mentre els governs colombià i veneçolà es neguen a dialogar. Milers d’immigrants són víctimes del foc creuat

8
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

Arriben caminant i arriben des de lluny. Avancen enganxats a la carretera, en grups nombrosos per donar-se la il·lusió de protecció, i travessen el país a la recerca d’un lloc on algú els tracti bé, els doni una feina i els permeti començar de nou. Són veneçolans i estan travessant Colòmbia. Van sortir qui sap fa quants mesos de Veneçuela i porten un relat complex sobre les espatlles: el de la pobresa, el de l’emigració forçada, el del rebuig i el del maltractament. Tots van passar al seu dia per un pas legal o per alguna de les innombrables senderes sense presència policial, per les quals la frontera entre els dos països sempre porta el cognom de «porosa», i bàsicament a tots se’ls pot qualificar de supervivents. Aquest límit entre nacions és un dels més perillosos del món.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Enmig de l’esclat de malestar que es viu a les grans ciutats de Colòmbia han passat desapercebudes les informacions que arriben des de la frontera amb Veneçuela, on al narcotràfic, el contraban i el tràfic d’armes, a més de la lluita entre organitzacions criminals pel control de la regió, s’hi han sumat últimament reiterades denúncies sobre comerç de nens. Una investigació recent del Govern colombià apunta a l’existència d’una xarxa organitzada que s’aprofita de les dones veneçolanes que arriben embarassades al pas de frontera, on reben ofertes prou temptadores, atesa la seva situació, com per considerar la possibilitat de vendre els seus fills nounats en el mercat negre. Moltes cedeixen a la pressió. Hi ha poques coses més terribles que una mare obligada a vendre el seu fill, però el deteriorament de la seguretat a la frontera afavoreix aquest delicte i una llarga llista més.

 Un lloc sense llei

«La frontera colombo-veneçolana ha anat augmentant els seus greus problemes per la seva preocupant dinàmica, en especial de seguretat, i per l’absència o distorsionada presència dels dos estats», diu Socorro Ramírez, antiga integrant de la Comissió Presidencial d’Integració i Assumptes Fronterers Colòmbia-Veneçuela i promotora de Puentes Ciudadanos, una xarxa binacional d’acadèmics que busca posar en marxa iniciatives per reforçar els vincles entre els dos països. «A causa de l’absència d’una presència integral dels dos estats, als diferents àmbits fronterers colombo-veneçolans s’ha sentit l’efecte del conflicte colombià amb no pocs impactes a Veneçuela», afegeix. La «porosa» frontera es podria considerar gairebé un escenari en petit de les principals xacres colombianes (guerrilla, paramilitars, narcotràfic...), de manera que dir que és un lloc sense llei no és exagerar. Als efectes sobre el terreny de la falta de diàleg entre els dos governs s’hi sumen les dificultats per imposar l’ordre en un límit geogràficament intractable.

«La frontera colombo-veneçolana ha anat augmentant els seus greus problemes per la seva preocupant dinàmica en seguretat i per l’absència o distorsionada presència dels dos estats»

Socorro Ramírez, promotora de Puentes Ciudadanos Colombia-Venezuela

És un territori cobejat. En el dia d’avui la presència de grups armats a la zona més problemàtica –entre els departaments colombians d’Arauca i Norte de Santander i els estats veneçolans d’Apure, Zulia i Táchira, al sud del golf de Maracaibo– és àmplia i omple d’aliances i rivalitats. Són uns complexos escacs. Sense ànim exhaustiu, operen a la regió tres dissidències de les FARC (Estructura Dècima Martín Villa, Front 33 i Segona Marquetalia) i dues guerrilles: l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN) i el Front Fronteres de l’EPL (Exèrcit Popular d’Alliberament). També tenen activitat a la zona grups criminals com Los Rastrojos, Los Urabeños i el Clan del Golfo, bàsicament interessats en el control de les rutes de la cocaïna tot i que amb interessos en altres negocis al marge de la llei. Més, naturalment, les policies i els exèrcits dels dos països, descoordinats, desbordats i de vegades còmplices de l’acció delictiva.

Conflicte múltiple

«És un conflicte múltiple», diu el periodista colombià Norbey Quevedo, director de l’Agencia Api. «Els militars veneçolans lluiten contra les diferents dissidències, entre les dissidències lluiten pel negoci del narcotràfic, i les forces militars i la policia s’enfronten a tots els grups armats il·legals». Quevedo explica que els gairebé 2.200 quilòmetres de frontera van ser històricament «un corredor de contraban» abans de convertir-se en «un eix dels conflictes de l’Estat amb els grups armats il·legals, especialment les FARC i l’ELN». A principis de segle s’hi van desplegar els grups d’autodefensa i finalment s’hi va consolidar el narcotràfic, en especial a la regió del Catatumbo, l’economia de la qual gira avui dia entorn de la droga d’exportació a Europa.

«Els militars veneçolans lluiten contra les diferents dissidències, entre les dissidències lluiten pel negoci del narcotràfic, i les forces militars i la policia s’enfronten a tots els grups armats il·legals»

Norvey Quevedo, director de l’Agencia Api

Un informe publicat a finals del 2020 per la colombiana Fundación Pares (Paz & Reconciliación) assenyala que als 24 municipis fronterers ubicats a Norte de Santander, Arauca i La Guajira van morir assassinades l’any passat 472 persones, 63 d’elles de nacionalitat veneçolana. Vint-i-quatre van morir en contextos de matances, 13 persones més van ser segrestades i 1.365 van ser obligades a deixar casa seva. «Aquesta investigació –assenyala l’informe– indica que la complexa situació en matèria de drets humans a la frontera colombo-veneçolana, especialment a la zona de frontera entre Norte de Santander i Táchira, obeeix a una molt accelerada reconfiguració de les estructures armades il·legals, així com de les economies criminals en què aquestes participen». La població de la frontera es troba enmig d’una guerra que es lliura pel control d’un substanciós botí delinqüencial. De baixa intensitat, però guerra.

La «porosa» frontera

«Les fronteres de països on és inexistent l’Estat de dret són molt perilloses per als ciutadans», resumeix, des de l’altre costat de la frontera, Rocío San Miguel, directora de l’observatori sobre temes de seguretat i defensa a Veneçuela Control Ciutadà. «Guerrilla, paramilitars, delinqüència organitzada, delinqüència comuna», diu, tenen interessos vinculats a les economies il·legals, que «a partir de l’encreuament de la frontera es fan més rendibles: tràfic de drogues, minerals, persones, aliments, combustible...». Segons San Miguel, les investigacions portades a terme a la zona «suggereixen que hi ha connivència de funcionaris de seguretat de l’Estat amb els fets il·lícits que es cometen a la frontera, així com participació directa en alguns casos». No és possible imaginar un pitjor lloc pel qual haver de passar en la tasca de forjar-se una vida.

«Hi ha connivència de funcionaris de seguretat de l’Estat amb els fets il·lícits que es cometen a la frontera»

Rocío San Miguel, directora de Control Ciutadà

Ja que a aquesta zona que concentra tots els mals del conflicte armat colombià, el col·lapse de l’economia de Nicolás Maduro ha aportat un nou actor: els milers de veneçolans que diàriament arriben a la frontera amb Colòmbia a la recerca d’una vida millor. Cal imaginar-ho d’aquesta manera: prop de 3 milions de veneçolans han travessat legalment la frontera, però almenys tres milions més l’han travessat pels passos il·legals, on no hi ha presència institucional i un civil armat i vulnerable pot caure en mans d’un o un altre grup il·legal. Segons Ramírez, el tancament intermitent dels passos fronterers formals que ha tingut lloc durant cinc anys no els ha deixat alternativa, però en l’odissea han topat amb grups armats que «els sotmeten a extorsions, esclavitud laboral, explotació sexual, reclutament forçat i ús i abús de nens». El tràfic de nounats és un fet. S’han practicat detencions. Els nens són registrats com a fills de pares falsos i solen acabar al si de famílies europees.

Un cercle viciós

Si l’economia i la gana impulsen molts veneçolans a deixar el seu país i aventurar-se més enllà de la frontera colombiana, no fan menys els enfrontaments entre els grups armats pel control del territori, o entre els grups armats i les autoritats. És un cercle viciós: els combats els expulsen de la seva llar i el seu desplaçament augmenta les files d’immigrants necessitats de travessar la frontera, on poden ser víctimes dels grups armats una altra vegada. Els enfrontaments entre militars veneçolans i grups irregulars que han tingut lloc en les últimes setmanes, en una escalada vista amb igual preocupació tant des de Caracas com des de Bogotà, han reproduït aquesta dinàmica, com explica l’escriptora i periodista colombiana Melba Escobar. «Durant l’última setmana de març, la Força Armada Nacional Bolivariana va llançar l’operació Lanceros de Apure contra dissidents de les FARC a la població de La Victoria. La confrontació es va prolongar diversos dies a les riberes del riu Arauca, que serveix de línia fronterera, i com a conseqüència diversos milers de veneçolans van buscar refugi al costat colombià».

«La població civil i els migrants són els que paguen les conseqüències de l’absència d’institucions i la inseguretat»

Melba Escobar, periodista i escriptora

Notícies relacionades

L’autora de ‘Cuando éramos felices pero no lo sabíamos’, un volum periodístic que indaga en la crisi veneçolana, opina que «no hi ha esperances que la situació millori en la mesura que segueixi la falta d’entesa entre Caracas i Bogotà. L’absència de relacions deriva en el fet que la il·legalitat sigui la nota predominant a la frontera, mentre la població civil i els migrants són els que paguen les conseqüències de l’absència d’institucions i la inseguretat». La situació és combustible i qualsevol espurna pot resultar explosiva, per això les crides de la comunitat internacional a la calma i al diàleg després dels enfrontaments a Apure, mentre les diplomàcies de les capitals involucrades entrecreuaven les acusacions habituals: Miraflores assenyalant Colòmbia de ser un «narcoestat» i el Palau de Nariño qualificant Veneçuela d’«amenaça per a la seguretat regional», com va dir la ministra d’Exteriors, Marta Lucía Ramírez. Bogotà va tornar a acusar el Govern de Maduro de complicitat amb el narcotràfic, les dissidències de les FARC i l’ELN. Sense diàleg és improbable que la situació millori a curt termini.

«Amb l’augment de la tensió entre els governs centrals i la resposta unilateral d’enviar només forces armades i de seguretat, creixen els riscos de friccions fins i tot militars entre els dos països», diu Ramírez. És el que s’intenta conjurar. Les crides a una mediació de l’ONU per part de la societat civil es multipliquen, perquè qualsevol rehabilitació de la frontera passa per una entesa entre els governs. Mentrestant, les víctimes del deteriorament són els més vulnerables. Com de costum.