Per què escullo comerç just

M’encanta la xocolata. A l’estat espanyol es consumeix una mitjana de 3,5 kg per persona a l’any, però crec que soc d’aquelles persones que fan pujar l’estadística. Tot i així, en el moment de menjar-me’n una unça o beure’m una xocolata calenta no puc evitar preguntar-me què hi ha darrere d’aquest producte.

Per desgràcia, la resposta no és gaire diferent del que passa amb tants altres productes que consumim diàriament. La xocolata genera milers de milions de beneficis. Aquests, no obstant, es queden majoritàriament en mans de les grans distribuïdores i els fabricants del producte acabat. Mentrestant, els agricultors viuen majoritàriament en situació de pobresa extrema i veuen com cada vegada se’ls paga menys pel cacau.

Les dades són molt pitjors del que ens podríem arribar a imaginar. El preu del cacau avui no és ni la meitat del que era als anys 70. Som davant un sector en el qual la mà d’obra infantil continua més viva que mai, amb més d’1,5 milions de menors treballant en la seva producció dels quals, segons l’UNICEF, 200.000 treballen directament en condicions d’esclavitud. L’explotació afecta també als adults. A Costa d’Ivori, el primer productor de cacau mundial, els cultivadors reben menys de 0,78 dòlars al dia –xifra molt per sota del llindar de la pobresa que les Nacions Unides ha establert en 1,9 dòlars al dia–. A tot això s’ha d’afegir l’impacte mediambiental en forma de desforestació o pol·lució de les aigües per l’ús de pesticides.

Hi ha hagut intents per revertir la situació. A l’estiu del 2019, Costa d’Ivori i Ghana van decidir establir que les multinacionals havien de pagar 400 dòlars addicionals sobre el preu de mercat de la tona de cacau. Aquest extra estaria destinat a garantir una renda mínima de subsistència per als productors. Les grans distribuïdores, malgrat mostrar-se inicialment d’acord amb aquesta proposta, excusant-se en una baixada de consum per la pandèmia, han preferit recórrer a les seves reserves o buscar proveïdors alternatius per evitar comprar a aquest nou preu. Amb més de 100.000 tones de gra de cacau sense vendre, els governs dels dos països es van veure forçats aquest últim mes de març a reduir un 25% la quantitat que reben els petits productors com a única via per poder vendre el producte.

¿I què podem fer nosaltres davant aquesta tragèdia? Tenim tendència a pensar que no tenim res a fer-hi però moltes de les nostres decisions diàries contribueixen a donar una forma o una altra a la realitat. Exemple fàcil: anem a comprar un dijous a la tarda qualsevol i, davant el taulell dels dolços, hem d’elegir entre totes les barretes de xocolata que ens posen a davant. Algunes (la majoria), són fruit d’aquest sistema d’explotació i per tant, al comprar-les, col·laborem amb la seva continuïtat. D’altres, ens obren noves possibilitats.

Els productes que expliquen amb el segell de garantia de comerç just (Fairtrade, WFTO, SPP, Naturland Fair i Fair for life) han sigut produïts en condicions dignes i respectat el medi ambient. Les relacions a llarg termini entre les cooperatives productores als països del sud global i les entitats distribuïdores permeten pràctiques comercials basades en la solidaritat, la confiança i el respecte mutu; es paga un preu just, amb una prima que les persones productores decideixen com invertir en la millora de la seva comunitat. A més, el sistema de certificació garanteix que no s’ha fet servir treball infantil ni treball forçat, a més de promoure la sostenibilitat ambiental, la diversificació de cultius, l’agroecologia i la sobirania alimentària.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Tot i així, a Catalunya, el 2019 només vam gastar una mitjana de 3,71 € per persona en productes de comerç just. Així que encara tenim molt de marge de millora perquè aquells 3,5 quilos de xocolata que consumim a l’any tinguin un impacte positiu real.

Els consumidors tenim més poder del que ens pensem, és molt fàcil fer un canvi positiu en la nostra compra. Per això, jo trio comerç just.