Eric Benzekri: «La por és l’aliat de la dreta»

Per començar, digui’ns què és un baró negre

Algú que actua entre bambolines exercint un paper de conseller del príncep. Philippe Rickwaert [protagonista de la sèrie] passa més temps influint els que tenen el poder que ocupant-se d’ell mateix. 

Si segueix l’actualitat espanyola sabrà que la decisió de Pablo Iglesias de deixar la vicepresidència del Govern per ser candidat a la Comunitat de Madrid es va comparar a diversos mitjans amb una estratègia pròpia de Rickwaert. ¿És una bona comparació?

Sí, perquè la seva iniciativa respecta moltes regles de l’‘estil’ del baró negre. En primer lloc, l’efecte sorpresa. Crea una nova situació, la dramatitza i canvia el que està en joc en les eleccions. Amb un moviment aconsegueix reescriure la història i ara són els altres els que l’escriuran per ell. Per exemple, vostè em truca perquè parli del seu cop d’efecte.

O sigui que és un èxit

Completament. M’imagino que s’ha parlat de la sèrie, i això és una cosa típica de Rickwaert: una sola decisió canvia la posició de tothom. ¿Això pot canviar el resultat? Depèn dels electors, però, perdi o guanyi, la posició d’Iglesias serà reconeguda. Potser no l’endemà si és una derrota, però mesos o anys després es dirà que va ser sincer i va tenir valor, perquè la sinceritat s’avalua en funció del risc que s’assumeix. 

Veiem en cada cita amb les urnes que l’esquerra només guanya si s’uneix. ¿A qui li toca liderar aquesta unió?

El que pot federar l’esquerra són les idees, no tal força política o tal altra. Li poso dos exemples. A França el 1936 va ser la por del feixisme el que va ajuntar l’esquerra –que estava completament fragmentada– després del 6 de febrer de 1934 en què les lligues feixistes anaven cap a l’Assemblea Nacional. Va liderar aquesta unió Léon Blum, que no era majoritari. I el 1981 guanya les presidencials el socialista François Mitterrand, sent llavors el Partit Comunista el més important. És la unió la que guanya. No la dels aparells, la del procés polític. Quan algú diu, ¡unim-nos!, no sabem sobre quina base es farà, però la gent l’hi dirà.

El que sembla que no cala és el missatge. ¿Estem davant una crisi ideològica, estratègica o d’identitat?

Vivim trenta o quaranta anys d’hegemonia cultural de l’esquerra en l’àmbit mundial, però la revolució iraniana el 1979, la caiguda del mur de Berlín el 1999 i l’11-S el 2001 van canviar el món. A això s’afegeix la transformació tecnològica més gran des de la invenció de la impremta i la globalització, que augmenta la desigualtat. És una situació nova. Per guanyar no n’hi ha prou de dir que l’esquerra ho té tot per guanyar, perquè hi ha un sentiment que domina el món: la por.

¿La por?

Sí. La por és l’aliat de la dreta. L’optimisme i l’esperança és el cor de l’esquerra. Així que hi ha períodes més difícils. Cal aprofitar per treballar sobre el fons.

¿La lluita de classes continua vigent?

Per descomptat. Jo no soc particularment revolucionari, però es constata que hi ha hagut un augment exponencial de les desigualtats. Es pot i s’ha de fer millor, no per una raó moral sinó per l’equilibri social, que es pot veure amenaçat per sotragades violentes. La lluita de classes permet organitzar el conflicte. Hi ha sindicats a què adherir-se i patronal amb qui discutir per aconseguir més fites. 

¿Creu que el ‘nou món’ comporta el final de la política, com diu el personatge de Michel Vidal a la tercera temporada? 

Comparteixo aquesta anàlisi un dia sí i l’altre no. És com el canvi climàtic. Un dia em dic, ‘¡Déu meu! ¿per què he tingut fills?’ I l’endemà penso que encara bo que tinc fills, perquè són ells els que impediran la catàstrofe. Tots estem dividits. Per això l’esquerra i la dreta no poden desaparèixer. Podem mirar el tauler polític i dir que ara és el temps del populisme o que no hi ha esquerra i dreta sinó «tot alhora». Però en cada ésser humà hi ha l’esquerra i la dreta. Bona sort a qui vulgui canviar-ho.

A la sèrie assistim a un sacrifici personal per protegir la democràcia. En la vida real ¿és molt demanar-li a la política? 

Sí, però ¿a qui més se li podria demanar? La paraula sacrifici és molt novel·lesca, però tenim dret a exigir un compromís total amb les idees. Ningú li demana a la gent ficar-se en política i presentar-se a unes eleccions. Necessitem combatents de la democràcia, perquè està qüestionada per tot arreu.

Parlant d’amenaces, un informe de la Fundació Jean Jaurès alerta que Marine Le Pen pot arribar a l’Elisi el 2022.

És possible, i el millor mitjà perquè guanyi és dir-nos que no pot guanyar. Hem de ser conscients de la realitat. La Covid actua com una mena de permafrost. El que està passant realment es manté congelat en el fons de la societat. Hem estat confinats. La mort ha reaparegut com una possibilitat probable i immediata. Hem vist hospitals saturats, falta de medicaments, desorganització... ¿Quin sentiment crea això? ¿Vergonya, rebel·lió, ressentiment, revenja, uns nous feliços anys 20? ¿Què passa quan s’enterra un familiar amb un màxim de 15 persones? Són ritus mil·lenaris... Darrere de tot hi ha la por.

¿Hi ha un canvi de paradigma? 

Sí. La Covid és un esdeveniment essencial que reestructura la consciència col·lectiva. No podem predir com ens en sortirem, però m’inquieta particularment d’on partim. La pandèmia pot ser un accelerador de tensions que abans ja estaven molt exacerbades. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Què faria el seu ‘Baron Noir’ en aquesta situació?

Un govern d’unitat nacional.