La bibliotecària dels Oscars

Ara bé, segons una investigació de Bruce Davis, director executiu de l’Acadèmia entre el 1981 i el 2011, pel seu llibre sobre la història dels premis, l’autèntica responsable del nom hauria sigut Eleanore Lilleberg, que era l’encarregada de recollir les estatuetes a la foneria on les fabricaven i dur-les a la seu de la institució.

Tot aquest episodi, que no deixa ser força anecdòtic, margina a un segon pla la trajectòria professional de Margaret Herrick, que va ser vital perquè els premis es convertissin en el referent que són avui. I això que res feia pensar que estava cridada a tal aventura. Herrick era bibliotecària.

Nascuda el 1902 a Spokane, una ciutat a tocar la frontera amb Canadà va estudiar biblioteconomia a la Universitat de Washington i, una vegada acabada la carrera, va trobar feina a la biblioteca pública de Yakima, una modesta ciutat pròxima a la seva població natal.

La seva vida va canviar al casar-se, el 1931, amb Donald Gledhill. El marit va trobar feina com a ajudant del secretari executiu de l’Acadèmia i el matrimoni es va mudar a Hollywood. Herrick també va entrar a la institució, on va començar encarregant-se de qüestions administratives però els seus coneixements en biblioteconomia van cridar l’atenció dels seus superiors. El 1936 la van nomenar oficialment bibliotecària de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques.

Paral·lelament, el seu home va anar escalant posicions fins a arribar a director executiu. El 1942, Gledhill va ser cridat a files per combatre a la Segona Guerra Mundial i Herrick va substituir-lo. En teoria, a l’acabar el conflicte, havia de deixar el càrrec però va passar just el contrari. El 1945 se li va oferir de manera permanent i el va mantenir fins que es va retirar el 1971. És fàcil identificar-la a les fotos de l’època perquè és l’única dona que sol aparèixer a les imatges.

A partir d’aquell moment va ser un personatge clau en el funcionament de l’entitat. El 1953, per exemple, va ser Margaret Herrick qui va liderar les negociacions amb les cadenes de televisió per aconseguir la retransmissió en directe de la cerimònia de lliurament dels premis. Fins aleshores la gala només era un sopar que seguien les emissores de ràdio. Durant aquell procés va haver de vèncer les reticències dels grans estudis cinematogràfics que veien la televisió com la seva principal competidora i enemiga (de manera semblant al que passa ara amb Netflix i la resta de plataformes de ‘streaming’).

A més, també va tenir la visió d’exportar a l’estranger aquell esdeveniment. Herrick va ser una de les principals avaladores de crear la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa, un premi que inicialment no existia i que durant anys només era un reconeixement honorífic. No tan sols això, sinó que es va implicar directament en el procés d’internacionalització dels Oscars. Entre el 1963 i el 1968 va fer gires arreu del món visitant les principals institucions cinematogràfiques del planeta.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Margaret Herrick es va mantenir en actiu fins els 69 anys, quan es va retirar. Tot i això, l’Acadèmia la va nomenar directora emèrita, càrrec que va conservar fins el moment de la seva mort, el 1976.

O sigui que si sou seguidors de la cerimònia dels Oscars, no us oblideu de dedicar-li un record a aquesta bibliotecària que va convertir un lliurament de premis en un dels grans esdeveniments mediàtics de l’any.