Vicenç Fisas: «Hi ha 100 etapes per construir l’enemic. A Catalunya ja n’hem superat 30. ¡Compte!»

Que la gent reflexioni a partir de dades, números, estadístiques i comparatives internacionals. En els últims 50 anys s’han celebrat 33 referèndums i cap dels unilaterals ha aconseguit la independència.

L’actitud constructiva és bàsica en la tradició de la cultura de pau de la qual prové. ¿Veu alguna cosa positiva en el procés?

Moltes coses. Per començar, s’ha posat sobre la taula que hi ha un problema que hem de gestionar d’alguna manera i això interpel·la a les dues parts. Això és bo, tot i que per a mi la gestió ha sigut un desastre. 

El dia després del referèndum de l’1 d’octubre, quan Puigdemont va demanar una mediació internacional, vostè va enviar una nota a un conseller. ¿Li va contestar?

Sí, per dir-me que l’havia rebut, però aquestes persones van entrar a la presó i ja no van poder estar actius com abans. Jo no em fico en el que han de fer els polítics, que facin el que vulguin, però a partir de coses reals, no imaginades. Confondre els somnis amb la realitat és un gran error.

¿Se sent poc escoltat?

Ara no, però ha sigut una llarga travessia pel desert. Des del 2017 molta gent ha començat a pensar que les coses no s’han fet prou bé. Als polítics els costa fer aquesta reflexió en públic, però no es tracta de demanar perdó, sinó de dir que les coses es podrien haver fet millor, d’utilitzar arguments més realistes i plantejar les coses amb més temps i consensos més amplis.

La repressió i els presos no ho posen fàcil.

La negociació mai es podrà encarrilar bé si hi continua havent persones a la presó. El Govern d’Espanya hauria d’haver complert la promesa que a finals d’any es revisaria el delicte de sedició.

¿Va votar l’1 d’octubre?

Aquest tipus de preguntes no les responc mai.

¿Per què?

La meva actuació personal no té cap importància respecte al que intento fer, que és compartir anàlisis amb tots els sectors que vulguin escoltar per millorar la manera de fer les coses. 

En la introducció del llibre parla de la dificultat de l’analista de conflictes per mantenir la neutralitat. La dificultat augmenta quan tens el conflicte a casa.

Treballar un conflicte propi afecta més, i de fet no es recomana. Això ho vaig aprendre al País Basc. Entre els anys 2000 i 2003 vam fer un exercici de diàleg amb tots els partits, des del PP a Euskal Erritarrok-Batasuna. Mai es va filtrar res d’aquells contactes i és la primera vegada que ho explico amb detall.

¿Per què inclou aquesta experiència en un llibre sobre el procés?

Perquè en aquells anys ETA continuava matant. El 2000 van matar Ernest Lluch, però ningú es va retirar d’aquest diàleg. En canvi a Catalunya, sense tenir grups armats, els polítics han sigut incapaços de conversar entre ells, que és el primer que s’ha de fer.

Això requereix discreció.

S’han de dedicar hores, dies i caps de setmana a aquests contactes i fer-ho en llocs tranquils. Jo he convidat a la meva casa de la Floresta persones del País Basc, uns que havien d’anar escortats i uns altres que mataven, i hem mantingut diàlegs molt interessants. No es pot anar a una taula de negociació a exigir sense haver passat abans per aquesta etapa de diàleg sostingut.  

¿Quins polítics convidaria a casa seva per dialogar sobre Catalunya i Espanya?

He estat disposat a parlar amb tothom i hi he convidat tothom.

¿També a Vox?

A tots, sense excepció. En el passat m’he reunit amb persones que tenen les mans tacades de sang i em reuniria amb el diable en persona per parlar del que faci falta. En el meu ofici has d’estar disposat a tot, si no no t’hi fiquis. 

Tanta tensió ha fet que la seva salut es ressenti.

El meu sistema emocional ha patit crisis molt fortes per situacions que he viscut a Colòmbia, Somàlia, Rwanda… Quan vaig acabar l’exercici al País Basc, em van haver d’ingressar. El meu cervell va explotar i vaig perdre la memòria. Per això en el tema de Catalunya he hagut d’anar amb molta prudència.

Va patir un ictus poc després del referèndum. ¿Ho associa a la seva vivència del conflicte?

No. Vaig tenir l’ictus el 26 d’octubre del 2017, un dia abans de l’aplicació del 155, i sempre faig broma que vaig ser la primera víctima preventiva del 155. Tinc afectada la força muscular, vaig perdre la capacitat lectora temporalment i he hagut de tornar a aprendre a parlar.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Malgrat la gravetat de l’ictus ha continuat escrivint llibres.

Per practicar amb el teclat vaig escriure ‘Matar de hambre’, que són 600 pàgines sobre la fam al món, i acaba de sortir ‘Fabricando al enemigo’, en què assenyalo cent etapes en el procés de construcció de l’enemic. A Catalunya ja hem superat 30 etapes. ¡Compte! Els uns i els altres. S’ha de fer una desescalada, en primer lloc lingüística, i evitar termes com «embat contra l’Estat» que fan que l’altra part es posi a la defensiva.