Zoom, el nou mirall de Narcís

Tot i que el tràgic final d’aquest personatge mitològic és una advertència per a tots els narcisistes, no tothom té una autoestima tan a prova de bombes. Les clíniques de cirurgia estètica ho saben bé. I, en contra del que pugui semblar, no han perdut clientela durant la pandèmia. Com explicava Emilio Pérez de Rozas en el seu article de divendres, han continuat treballant tant o més que abans si bé la demanda ara se centra en els retocs al rostre. No és estrany. ¿Quants, durant una videoconferència, no ens hem sorprès a nosaltres mateixos autocontemplant-nos a la pantalla com vulgars aprenents de Narcís?

Lupa dels defectes

La majoria mai fins ara havíem hagut de mirar-nos tantes hores, però ara, quan no tenim una reunió de feina, parlem amb la família o xerrem una estona amb les amistats. Vivim en l’era del mirall 2.0, una lupa que accentua els nostres defectes. Una taca, una lleugera desviació nasal, les bosses sota els ulls... I com que se surt menys que abans, però hi ha ganes de gastar, més d’un visita el metge.

Els individus de l’espècie humana sempre han tingut interès a contemplar el seu propi rostre i s’han cremat les celles per aconseguir una eina que els facilités la feina i no haver de buscar un bassal d’aigua. Fa uns 8.000 anys, a Anatòlia hi havia peces d’obsidiana molt ben polides que feien aquesta funció. A Egipte els tenien de coure polit. Eren miralls manejables, com de tocador. Un estri indispensable si tenim en compte la quantitat de cosmètics i maquillatges que utilitzaven tant dones com homes. En terres americanes, cap al 2000 aC, se servien de pedres molt llises, mentre que a la Xina i l’Índia els fabricaven amb bronze.

La indústria veneciana

Els romans haurien sigut els primers a elaborar un mirall a partir del vidre, una tècnica que es va anar perfeccionant al llarg dels segles i que arribaria a l’excel·lència a la Venècia del segle XVI. S’ha de tenir en compte que en aquells temps Itàlia no existia tal com la coneixem ara –es va fundar a mitjans del segle XIX–, sinó que la bota estava dividida en diferents petits estats. Un d’aquests era la Sereníssima República de Venècia, un dels països més rics d’Europa gràcies al comerç marítim i la fabricació de miralls.

Ningú era capaç d’arribar al seu nivell de perfecció i per als venecians el procés de confecció era secret d’Estat, sense dubtar a eliminar qui gosava compartir-lo. Els mirallers estaven concentrats a l’illa de Murano –que avui encara viu d’aquella fama– i tenien prohibit relacionar-se amb estrangers o anar fora de la regió sota pena de mort. Si malgrat les amenaces algú s’escapava, veia com la seva família era empresonada i només se’ls alliberava si tornava o pagava la gosadia amb la vida.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Això els va passar als venecians reclutats per França que, entorn del 1667, volia obrir la Casa Reial de Vidres i Miralls. El ministre Colbert, fart que la noblesa i el mateix Lluís XIV enriquissin Venècia gastant-se fortunes en miralls, va voler tenir una factoria autòctona, però com que no tenia la tecnologia va contractar els que en sabien: els venecians. Ho va aconseguir a través d’una trama d’agents secrets i ambaixadors. Les autoritats italianes van contraatacar enviant emissaris per convèncer els fugitius. Alguns hi van accedir, però d’altres no. Dos d’aquests van aparèixer morts en estranyes circumstàncies, presumptament enverinats.

No obstant, els francesos van aconseguir acabar amb el monopoli venecià, després d’haver protagonitzat un dels primers casos d’espionatge industrial de la història. No és un exemple en el qual ens hi hàgim de mirar precisament.