Llibres per quedar bé

Però si cada vegada que connecteu la càmera, us fa l'efecte que el vostre attrezzo domèstic és pobre, podeu demanar socors a un especialista. L’empresa Bookbarn International fins ara tenia per clients Netflix, Marvel Studios, la BBC... a qui proveeixen de decorats per a les seves produccions. Però tal i com explicava el seu propietari a la cadena pública britànica, els darrers mesos estan rebent comandes de persones particulars, que requereixen els seus serveis per omplir els prestatges de la zona de casa on fan els zooms i els skypes laborals. Alguns simplement n’encarreguen uns quants, però altres compren llibreries senceres i l’empresa els atén amb molt de gust oferint-los vàries opcions. Poden seleccionar els exemplars per títol, per temàtica o, simplement, per color sense parar esment si a la comanda s’inclou un manual de veterinària ramadera o les memòries de Winston Bogarde. La qüestió és que tinguin els lloms ben bonics perquè facin goig a través de la pantalla de l’ordinador.

«N’hi ha molts que sense massa educació fan servir els llibres com a simple decoració per al menjador». Aquesta frase té dos mil anys. La va escriure Sèneca al s. I dC tip de veure com els rics es gastaven un dineral en llibres només per fer bonic, perquè no tenien cap intenció de llegir-los. No, no és gens nou això de fer-se l'important comprant llibres.

Durant l’Edat Mitjana, molts nobles van seguir l’exemple romà i van invertir fortunes en les seves biblioteques particulars perquè tenir-ne una era símbol d’estatus. Amb l’arribada de la impremta va deixar de ser cosa exclusiva de l’aristocràcia i els mercaders i altra gent adinerada tenien bones biblioteques, no perquè els agradés la lectura, sinó perquè se'n podien pagar una. Era una manera de fer ostentació de la riquesa que tenien.

La cultura de masses

Al segle XIX els llibres eren a l’abast de molta gent. Ja no era qüestió de tenir llibres sinó de quins es tenien. Va ser el moment en què es va començar a delimitar la frontera entre l’alta cultura i aquells productes editorials pensats per les masses. En bona part, encara som hereus d’aquella dicotomia. Es pressuposa que si es llegeix segons què es té més nivell que si hom es decanta per títols que escapen als cànons de l’alta cultura. Això ho saben bé els aficionats a la literatura de gènere. Llegir novel·les policíaques o de ciència-ficció donava menys punts per entrar a l’Olimp de la cultura que els que es decantaven per títols i autors consagrats.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

La irrupció del món digital ha tingut un efecte curiós. Ara es llegeix molt a través de la pantalla electrònica i això ha fet que el llibre, en tant que objecte físic, hagi recuperat l’àurea de distinció d’èpoques pretèrites. És un camí similar al que està seguint el disc de vinil ara que tothom escolta música en ‘streaming’.

Només cal fer la prova anant en transport públic i comparar l’efecte que us produeix veure una persona llegint una pantalla (mòbil, e-reader, etc.) i una que ho fa amb un llibre de paper. Per això quan fem les reunions remotes ens assegurem que es vegin bé els nostres llibres que fan més goig i no pas una tauleta.