Vacuna i patates

Aquest tubercle, que ara forma part de la nostra dieta més bàsica, va arribar a Europa gràcies a Francisco Pizarro, que el va descobrir durant les seves expedicions als Andes. Allà els indígenes produïen la patata a les zones altes, on ja no creixia el blat de moro.

Connotacions diabòliques

Com totes les novetats vingudes d’Amèrica, primer va ser coneguda per les elits aristocràtiques de les principals corts del Vell Continent. A diferència del tabac o el cacau, no obstant, la patata no els va fer tanta gràcia. El fet de créixer sota terra li conferia unes connotacions diabòliques, ja que, segons les creences de l’època, com més a prop de l’infern creixia un producte, més perillós era. No era cosa de broma. Als nobles els donaven sempre les fruites de les branques més altes dels arbres i preferien menjar aus, perquè volaven i, per tant, eren més a prop del cel i de Déu.

Així doncs, la pobra i humil patata semblava que no tenia res a pelar a Europa. I a sobre la batejaven amb noms despectius. A Rússia se la va arribar a anomenar ‘poma de l’infern’ i a França encara són les ‘pommes de terre’ (pomes de terra). Alguns estudiosos sabedors que es consumia a Amèrica van voler introduir-la en la dieta de les classes humils, però els camperols no volien ni sentir parlar del tema. I això que es morien de gana, perquè les guerres i les males collites de cereals els sumien en una situació miserable.

El seu millor promotor

A Prússia, Frederic II –que va regnar al país entre 1740 i 1786– va ser dels que més esforços van invertir a promoure’n el consum. Però els súbdits s’hi negaven: «¿Com es pot menjar una cosa que no té olor ni sabor?», es preguntaven uns. «¡Si ni els gossos les volen!», exclamaven d’altres. Fins al capdamunt de la resistència antipatatil, va arribar a amenaçar-los amb càstigs severs. Algunes fonts afirmen que es va plantejar ordenar tallar el nas i les orelles a qui s’oposés a les seves instruccions. Ni així «Zero ‘patatero’», que deia aquell.

Però Frederic II no era un rei convencional. Era un home culte i refinat, que havia estudiat molts anys filosofia i que es cartejava amb els grans pensadors de la Il·lustració. De fet, era amic de Voltaire i de Johann Sebastian Bach, que passaven temporades a palau. Practicava el que anomenen el despotisme il·lustrat, i en el cas de la patata ho va fer amb enginy.

Una cosa valuosa

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

El monarca va manar plantar patates als jardins i els horts reials i va ordenar a l’Exèrcit que protegís i custodiés aquells cultius amb molta atenció. L’operatiu no va passar desapercebut entre els camperols i la notícia va córrer com la pólvora. Alguna cosa valuosa havien de tenir aquelles plantes, si el rei les feia vigilar tant.

Quan les patates ja estaven a punt per a la collita, Frederic II va mobilitzar els sentinelles tuberculòstics amb l’excusa de requerir-los a un dels fronts de la guerra dels Set Anys, que hi havia llavors. Els camps i els jardins van quedar desprotegits i va faltar temps perquè els més atrevits es colessin en la propietat reial per birlar unes quantes patates. Als agricultors se’ls havia despertat un desig irrefrenable de menjar-les i plantar-les. Era just el que volia el monarca. Despertar interès i revaloritzar el producte, que així va començar a popularitzar-se. I encara funciona, com saben bé els que han tingut ocasió de visitar Alemanya.