Aturar la guerra amb una abraçada

Zaborney va escollir aquest dia perquè queda a mig camí entre Nadal i Sant Valentí. Volia recordar a tothom que cal seguir compartint demostracions d’estima encara que no sigui per l’obligació de cap festa assenyalada. Ara bé, si hagués estat espanyol hauria d’haver proposat el 31 d’agost.

Disputes dinàstiques

Tal dia com aquell però de 1839, al municipi guipuscoà de Bergara, els generals Baldomero Espartero i Rafael Maroto, van escenificar el final de la primera guerra civil que va viure el país durant el segle XIX. Diem la primera perquè després en van venir dues més. I totes motivades per disputes dinàstiques.

Tot va començar el 1833 al morir Ferran VII i saber-se que el monarca havia declarat la seva filla Isabel, de només tres anys d’edat, com a hereva al tron. L’oncle de la nena va posar el crit al cel i va reclamar els seus drets successoris. I ja hi vam ser pel tros. Mentre els polítics i militars més liberals s’arrengleraven al costat d’Isabel i la seva mare, la reina regent Maria Cristina; els sectors més conservadors, al crit de “Déu, Pàtria, Furs i Rei!” es van mostrar favorables al pretendent Carles Maria Isidre. D’aquí que els seus seguidors s’anomenessin carlins o carlistes.

País dessagnat

Les primeres insurreccions es van produir de seguida, l’octubre de 1833, i els principals focus del conflicte van ser el Maestrat, Catalunya, Euskadi i Navarra. Aquells enfrontaments van marcar la política espanyola durant tot el segle XIX i van dessagnar el país, que era incapaç d’assolir el mateix nivell de desenvolupament dels seus veïns europeus que, mica en mica, anaven construint moderns estats liberals.

La diferència de forces entre els dos bàndols era remarcable. Mentre els liberals eren un exèrcit organitzat que comptava amb el suport del poder, els carlins s’enquadraven en grups més reduïts, que solien dur a terme accions de guerrilla en zones més o menys muntanyoses. Per exemple, a Catalunya, en aquells temps van controlar el Berguedà i el Ripollès.

Tensions internes

El problema dels partidaris del pretendent era que cada capitost local feia la guerra pel seu compte i això generava moltes tensions internes. Aquesta circumstància fou aprofitada pel cap dels isabelins, Baldomero Espartero, per iniciar negociacions amb Maroto, general carlista partidari d’aturar les hostilitats. Quan alguns dels seus companys d’armes se’n van assabentar, van conspirar per derrocar-lo, però Maroto va descobrir la maniobra i no va dubtar ni un instant en què calia fer: afusellar-los. Foren assassinats de genolls i amb un tret per l’esquena. Un procediment ignominiós segons els codis de conducta dels homes d’armes d’aleshores. Tampoc va vacil·lar en fer empresonar l’emissari que li havia enviat Carles Maria Isidre, perquè el pretendent no volia acceptar l’oferta de pau d’Espartero. La considerava una rendició.

Malgrat totes aquestes pressions, Maroto va acabar signant l’acord amb Espartero. Aturava les accions militars a canvi del compromís dels isabelins de mantenir els furs de les províncies basques i de permetre l’ingrés a l’exèrcit oficial de tots els carlins que ho sol·licitessin, i amb la promesa de respectar-los el rang. A més, es contemplava l’amnistia de tots els presoners de guerra que acatessin aquell conveni.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Tot i que el document es va signar el 29 d’agost, l’escena famosa es va viure un parell de dies més tard quan els dos líders al trobar-se es van fondre en una abraçada que ha passat a la història com “el abrazo de Vergara”.

Ara bé, l’escena idíl·lica només va servir per pacificar una mica els territoris del nord, perquè molts carlins no estaven disposats a combregar amb rodes de molí i volien veure el seu rei assegut al tron d’Espanya al preu que fos.