Meteorologia: posi un anticicló a la seva vida

Per a la majoria de la gent, els núvols poden formar curioses figures, des de les quals mostren un aspecte cotonós fins a les que semblen filaments escampats, però poc més. Amb prou feines es fixa en el color, la densitat i l’altura. Per als aficionats a la meteorologia, en canvi, els núvols no només tenen un nom –estan catalogats en 10 classes principals, segons els criteris de l’Organització Meteorològica Mundial–, sinó que poden ser una eina molt útil per predir el temps venidor. La presència dels famosos cumulonimbes, per exemple, de creixement vertical amb forma d’enclusa, indica la formació de tempestes amb possibilitat de pluges intenses i aparat elèctric.

Eina essencial

L’afició per la meteorologia ha experimentat un gran desenvolupament en els últims anys al caliu d’internet, on han florit fòrums per compartir dades i experiències, però els llibres continuen sent una eina essencial per fer els primers passos i assegurar-se una base científica. Com explica Sergi Corral, meteoròleg de Ràdio L’Escala, molts dels aficionats més joves es van iniciar a Catalunya amb senzills manuals com ‘Los mapas del tiempo’ (Da Vinci, 2005), del catedràtic Javier Martín Vide, en el qual s’aborda una infinitat de situacions sinòptiques, i ‘Quin temps farà’, del popular home del temps Alfred Rodríguez Picó (Proa, 1995), que explica els fonaments essencials de la predicció, incloent-hi la possibilitat d’instal·lar-se al jardí de casa una estació meteorològica. Per a edicions més vistoses destaca l’obra col·lectiva d’origen britànic Observar el tiempo (GeoPlaneta, 1998). I en l’àmbit concret citat al principi d’aquest article, el millor és possiblement ‘Atlas de nubes y meteoros’ (Cantabria Tradicional, 2008), de José A. Gallego i José A. Quirantes, tot i que és difícil de trobar.

Si es vol aprofundir una mica en l’apassionant món del temps i el clima –conceptes que no s’han de confondre–, són molt aconsellables dues petites obres del meteoròleg i incansable divulgador José Miguel Viñas, totes dues estructurades en brevíssims capítols que permeten la lectura a salts i la recerca a l’índex. Es tracta de ‘Curiosidades meteorológicas’ (Alianza, 2012) i ‘Preguntas al aire’ (Alianza, 2014). Aquesta última, per exemple, inclou ni més ni menys que 212 qüestions que van des de «¿Per què quan fa fred ens surt baf de la boca?» fins a «¿Pot nevar havent-hi tempesta?» i «¿Com es formen els llamps?». En la mateixa línia de capítols breus i molt entretinguts destaca en català ‘100 qüestions per entendre l’atmosfera’, dels professors Jordi Mazon i Marcel Costa (Cossetània Edicions, 2008).

El clima dels territoris

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Quan es comença a mostrar interès pels rècords, ja siguin de fred, de pluja o de qualsevol altre fenomen atmosfèric, significa que l’afició s’està consolidant. Arriba llavors l’hora de conèixer en profunditat les característiques climàtiques dels territoris. ‘Guía del clima de España’ (Omega, 2005), del periodista i escriptor Vicente Aupí, viatja des de l’humit litoral gallec fins a l’estepa d’Almeria en un llibre bellíssimament editat i esquitxat amb infinitat de dades. Per a més iniciats, una excel·lència en aquest terreny és ‘El clima de la península Ibérica’ (Ariel, 2000), del catedràtic José Jaime Capel. En un àmbit global, finalment, els professors Javier Martín Vide i Jorge Olcina aborden en ‘Tiempos y climas mundiales’ (Oikos-Tau, 1996) fenòmens com el corrent de raig polar, els monsons i el Niño. És un llibre encara vigent malgrat els anys i la consolidació de l’escalfament global.

‘El triángulo de hielo’ (Dobleuve, 2015), també de Vicente Aupí, és un obra sens dubte molt actual, ja que analitza la comarca compresa entre Molina d’Aragó, Calamocha i Terol, considerada el pol del fred espanyol, on aquesta setmana han arribat a 27 graus sota zero. Els professors Costa i Mazón, finalment, són autors de ‘Meteorologia extrema’ (Albertí Editor, 2018), un llibre de format original i lectura apassionant que repassa 150 anys de riuades, nevades, sequeres i tempestes a Catalunya, incloent-hi la siberiana de 1956, les inundacions al Vallès de 1962 i la inacabable onada de calor a l’estiu del 2003.