Catalunya 2021: ¿any de prosperitat?

L’economia catalana, igual que l’espanyola, l’europea i la mundial, està patint els estralls de la Covid-19. Si les previsions es compleixen, després del daltabaix d’aquest any, el 2021 marcarà l’inici de la recuperació. Amb eleccions autonòmiques a la cantonada, serà el Govern que surti de les urnes el 14-F l’encarregat de pilotar l’etapa postpandèmia i adoptar les mesures que permetin que la prosperitat econòmica sigui sòlida i duradora. Serà l’hora de la veritat.

Les crisis econòmiques són inherents a la història de la Humanitat. Des de l’Antiga Mesopotàmia, milers d’anys abans de Crist, sabem que les crisis es van repetint en cicles que es produeixen cada diversos anys, normalment entre sis i deu. La majoria es produeixen a causa de la punxada de bombolles especulatives. En elles, el desencadenant és la combinació d’augments desorbitats dels preus, riscos excessius i molt deute. De forma més esporàdica, també hi ha crisis provocades per fets extraordinaris com guerres, fenòmens naturals (terratrèmols) o pandèmies. Ara ens n’ha tocat una d’aquestes.

L’economia ho està passant malament. Durant els confinaments, la caiguda de l’activitat econòmica va rondar el 50% i només van aguantar sectors com la sanitat, farmàcia, alimentació, Administració Pública, educació, comerç electrònic, logística i pocs més. La caiguda d’activitat provocada per la Covid està afectant on fa més mal. Ja han desaparegut al voltant de 20.000 empreses catalanes, que representen el 8% del total, i els efectes s’estan notant en les xifres d’atur i dèficit públic.

En alguns sectors, la situació encara és més dramàtica. Per exemple, el 80% dels hotels segueixen tancats. Segons Barcelona Comerç, al centre de Barcelona ja han tancat les seves portes el 30% dels comerços, a causa també de la desaparició del turisme. La majoria d’estadístiques apunten que el 2020 el PIB (el total de l’activitat econòmica) caurà al voltant d’un 12% a Catalunya. I els efectes en l’atur i la pèrdua de benestar són immediats.

I, a partir d’ara, què pot passar. Com es demostra sovint, els economistes no sempre encertem en les previsions de futur. I ara, a més, depenem de l’evolució de la pandèmia. Els escenaris sanitaris més optimistes apunten que al llarg del 2021 les vacunes, els tests ràpids i la millora dels tractaments mèdics poden permetre que la pandèmia comenci a remetre. Però també hi ha veus expertes en el món sanitari que diuen que això de les vacunes va per llarg ja que es necessiten diversos anys.

Per optimisme compulsiu m’apunto als escenaris favorables. Com indiquen la majoria de serveis d’estudis, com l’FMI i el Banc d’Espanya, és factible que l’economia comenci a recuperar-se el 2021. A Catalunya, d’acord amb la Cambra de Comerç, sembla que el creixement del 2021 pot rondar el 7%. Per tant, no tindríem una recuperació completa fins al 2022. I, en alguns sectors, com hotels, línies aèries, agències de viatges, pot demorar-se encara un o dos anys més.

En vista d’aquestes previsions, ¿què podem fer? Aquí van set propostes i totes comencen per la lletra A. La primera: Ara, és urgent que els governs rescatin les parts més vulnerables de l’economia, des de les pimes i autònoms fins a sectors especials com a turisme, aerolínies, comerç, cultura... Això implica més deute públic, la qual cosa és un problema seriós, però crec que aquest no és un problema tan greu com el tancament de més empreses que ens empobriran molt més a tots i a la llarga provocaran molt més dèficit i deute públic. Hi ha països del nostre entorn que ja ho estan fent i són els que es recuperaran abans. En canvi, nosaltres ja estem començant a fer tard.

La segona mesura: Apostar per les persones, que significa que totes les empreses que puguin han de mantenir l’ocupació. La tercera: Allunyar-se dels catastrofistes. No podem dilapidar l’energia que necessitem per resistir. Totes les crisis, tard o d’hora, se superen i ens anirà millor amb mentalitat positiva. Quarta: Apuntalar la caixa i el marge en les empreses amb mesures innovadores. En aquest últim punt estem fallant, atès que les dades de R+D no són gens encoratjadores ja que la inversió en innovació continua caient. Cinquena: Cinquena: aprofitar les oportunitats que hi ha, sobretot per les caigudes de preus en immobles, empreses i altres béns. Hi ha anys en què cal vendre i anys en què cal comprar; i enmig de les crisis és quan podem trobar les millors oportunitats. Sisena: Ajudar en totes direccions. Per exemple, comprant en comerç de proximitat o demanant menjar a domicili dels restaurants que volem que no tanquin o respectant les mesures de seguretat que recomanen les autoritats sanitàries. I, finalment, aprendre dels errors de les últimes dècades i cuidar la sanitat i la ciència, i corregir desequilibris com la pobresa i el medi ambient.

Totes aquestes mesures no afecten només els governants. Ens interpel·len a tots, tant com a directius, treballadors, consumidors o també com a ciutadans. Encara som a temps d’evitar mals pitjors.  

Per diverses raons, l’economia no ha sigut el tema principal de la política catalana en l’última dècada. Hem travessat una recessió molt important amb més de cinc anys de creixement negatiu entre 2008 i 2013, però més enllà de l’eterna preocupació per les taxes d’atur (que el 2013 es van acostar al 25%, i al 50% per als joves), l’economia no ha sigut una prioritat, i va replicar de manera molt fidel l’evolució de l’economia espanyola, creixent i caient a ritmes pràcticament calcats. La productivitat del treball ha caigut notablement, mentre augmentava la del capital, i el poder de compra de la ciutadania en relació amb la mitjana de la Unió Europea s’ha mantingut pràcticament igual des de l’inici de la crisi financera, fa ja 13 anys.

La conclusió d’aquesta imatge es podria resumir que l’economia catalana és fonamentalment la mateixa que fa 10 anys. No hem avançat, sinó que ens hem instal·lat en una situació d’inèrcia, i potser també d’un cert estancament. No es pot estar en tot alhora.

En aquest context, milers d’empreses a Catalunya estan tenint èxits importants, milions de professionals i treballadors aporten un gran valor al teixit productiu. Molts innoven, d’altres inicien nous negocis, una part important són exportadors, la gran majoria estan enfocats a fer les coses bé. Però la sensació és que el mèrit és seu, més que de qualsevol administració.

L’economia, en el seu conjunt, hauria de poder recuperar el lideratge, no només en termes de producció i creixement, sinó també des de la perspectiva de la innovació, de ser aquell espai avançat que no es compara amb altres àrees productives de l’entorn més immediat, sinó amb les regions econòmiques més avançades del món, donant prioritat a l’excel·lència sobre la geografia.

Revisant el Pla de Govern de la Generalitat, molts dels objectius podrien ser compartits per qualsevol opció ideològica: «Promoure la competitivitat i el desenvolupament econòmic per mitjà d’una xarxa d’infraestructures i una gestió integrada, multimodal i digitalitzada»; «impulsar polítiques d’ocupació actives i integrals per a l’activació de les persones i per a la millora de la seva ocupabilitat»... i en paral·lel n’hi ha altres, aquells que poden ser més específics, amb més risc i intenció, que semblen ara mateix molt llunyans o difícilment creïbles, com «crear el marc per a l’assoliment de la sobirania econòmica» o «apostar per una economia verda i circular, que estalviï recursos, posi en relleu els residus i que impulsi Catalunya cap a una societat pionera en innovació».

Catalunya necessita tornar a la política econòmica i productiva. Necessita, sobretot, que l’economia, l’empresa, el treball i l’esfera professional de les persones tornin a tenir el protagonisme que mai haurien d’haver perdut ofegats sota el soroll d’altres qüestions. Potser tot l’esforç per donar suport al desenvolupament econòmic, la competitivitat i el teixit productiu continua sent present a l’agenda del Govern, però una de les qüestions en què cal insistir és que la ciutadania no ho sap, no ho percep; la ciutadania no ho valora perquè, fins i tot els més ben informats, no el coneixen. I, de vegades, sembla també que, si existeix, no se li dona prou rellevància.

Per a la política econòmica i empresarial que comenci el 2021, possiblement seria necessari un relat clar, visionari, realista, valent. Sabent que la competitivitat serà menys important que les aliances; que el terreny de joc és mundial, ara més que mai, i que les empreses que neixen avui no aspiren a tenir passaport, sinó clients en qualsevol lloc del món. Que les nostres ciutats pensen en el seu paper en l’àmbit global, i que volen tenir un lideratge en què la geografia és tan sols un actiu per millorar la qualitat de vida de les persones que hi viuen.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Avui sabem que l’economia no acaba en l’economia, sinó que s’interrelaciona amb desenes, centenars d’altres variables que seran clau per al desenvolupament del nostre futur. Les societats més avançades estan parlant del futur de l’estat del Benestar en un entorn d’automatització; estan parlant d’un nou mercat de treball en el qual el treball remot és només la punta de l’iceberg; estan parlant de la governança de les dades, de l’emergència climàtica, de la necessitat d’innovació radical en les polítiques públiques; estan parlant d’evitar, ja no esquerdes, sinó fractures socials profundes i abismes digitals.

 ¿Serem capaços de canviar el focus i iniciar realment polítiques econòmiques del segle XXI?