2021, o com despertar del malson

Deixant de banda el terrible impacte de la Covid-19 sobre la salut pública, amb la pèrdua inclosa de molts milers de vides humanes, el 2020 serà recordat com el de la catàstrofe econòmica més gran en temps de pau que ha conegut la humanitat. L’FMI pronostica una caiguda del PIB mundial del -3%, la més important des de la Gran Depressió de fa gairebé un segle, mentre que l’OCDE augmenta la caiguda fins a un -4,5%. En aquest context, l’enfonsament de l’economia espanyola el 2020 resulta especialment dramàtic, ja que tant el Banc d’Espanya, com Funcas i la UE coincideixen en una previsió de caiguda del PIB entre l’11 i el 12%, la més severa de tots els països membres de la UE i l’OCDE. Aquesta extraordinària vulnerabilitat hauria de ser objecte d’una profunda reflexió.

 ¿Què podem esperar i quines previsions hi ha per al 2021? El Banc d’Espanya presenta una forquilla de creixement entre el 4,2% i el 8,6%, la banda central del qual pràcticament coincideix amb l’última previsió de Funcas: un 6,7%. Aquesta recuperació, avalada sobre les expectatives favorables de la vacuna i l’arribada dels fons del Pla Europeu de Reactivació, s’anirà refermant al llarg del 2021 i el 2022. No obstant, el terreny perdut des del començament de la crisi no es recuperarà per complet fins al 2023.

Referent a la taxa d’atur, el Banc d’Espanya preveu finalitzar l’any entorn del 16%, xifra que podria arribar a créixer fins a dos o tres punts més el 2021. Aquesta relativa contenció de l’atur es deu al paper atenuant que han tingut els ertos, a les mesures de recolzament als autònomsi als mecanismes de flexibilitat interna de les empreses, principalment el teletreball. Resulta important destacar la gran heterogeneïtat sectorial de l’atur, ja que mentre algunes activitats han sigut durament colpejades per la crisi (turisme, hostaleria, petit comerç, etc.), d’altres presenten un dinamisme més elevat (farma i alimentació, per exemple).

Lògicament, en aquest context els comptes públics presenten també un desequilibri fortament acusat. Tant el Banc d’Espanya com Funcas estimen que el dèficit públic s’elevarà fins a l’11 o el 12% del PIB a finals del 2020, mentre que podria baixar fins al 8% el 2021. Per la seva banda, el deute públic s’incrementarà uns 20 punts aquest 2020, i es preveu una certa estabilització entorn del 120% del PIB durant els pròxims anys.

Ara bé, suposant que el 2021 puguem treure el cap de sota l’aigua i començar a respirar una mica d’aire fresc, la pregunta és: ¿I ara què? ¿Quines haurien de ser les prioritats? La resposta és doble. En primer lloc, és fonamental optimitzar la gestió dels fons europeus del programa ‘Next Generation UE’. I, en segon lloc, és precís reprendre amb convicció la vella agenda de reformes econòmiques pendents.

Respecte a l’excepcional paquet financer europeu, Espanya podrà rebre fins a 140.000 milions d’euros en forma de subsidis i préstecs, durant els pròxims sis anys, i el 70% d’aquests recursos s’assignaran durant el període 2021-2022. Per tant, és prioritari que tant el Pla Nacional de Reformes i Inversions que haurà de presentar el Govern l’abril de 2021, com els projectes, que presentin els sectors privat i públic, responguin als tres eixos fonamentals del programa: transició verda, transició digital i reindustrialització, i arribin a un nivell d’excel·lència que permeti optimitzar la captació de recursos. Estem davant una oportunitat sense precedents i no l’hauríem de desaprofitar.

Finalment, cal abordar d’una vegada per totes i amb el màxim coratge polític aquesta mitja dotzena de grans reformes estructurals pendents des de fa dècades. La reforma de les Administracions Públiques, fent-les més eficients, menys burocràtiques i partidistes, i dotant-les d’un sistema més robust d’incentius, rendició de comptes i avaluació de polítiques públiques. La reforma del sistema fiscal, evitant penalitzar la creació de riquesa i l’emprenedoria, estimulant el dinamisme econòmic i lluitant més eficaçment contra el frau. La reforma del sistema educatiu, per millorar el nivell de formació de la població laboral, reduir els nivells d’abandonament escolar i afavorir el desenvolupament i retenció de talent. La reforma del mercat laboral, per acostar el nivell d’atur a la mitjana europea. I, finalment, la reforma del marc regulatori per reindustrialitzar i atraure més inversió cap a sectors tecnològics i d’alt valor afegit.

En suma, res de nou sota el sol, tret del fet de trobar-nos davant una oportunitat històrica irrepetible per sortir de la crisi de la Covid-19 i, alhora, aconseguir una economia descarbonitzada, digitalitzada i més competitiva.  

En ocasions menystinguda. En d’altres injuriada. I fins i tot de vegades simplement oblidada. El cert és que a Espanya la política industrial no ha acabat de sortir dels cercles més especialitzats, acadèmics o de govern públic o corporatiu. I mai ha aconseguit ni el consens de tots els actors implicats ni una força suficient per desenvolupar iniciatives transformadores.

Semblava assumit que en un lliure mercat totes les nacions desenvolupades externalitzen la seva producció a altres països. I això, fins i tot, s’ha arribat a veure gairebé amb orgull, com un indicador de desenvolupament i de posicionament en l’economia del coneixement. 

I de sobte, apareix un rar virus i tot canvia. 

Gairebé d’un dia per l’altre, ens trobem parlant de capacitats productives, sobirania tecnològica o resiliència de la indústria. Els telenotícies comencen a parlar de per què Alemanya perd menys feina durant la crisi del coronavirus, de la impressió en 3D de respiradors o de la importància de disposar de determinades cadenes de valor locals. 

Amb la pandèmia de la Covid-19, estem tornant a percebre el que suposa fer política industrial quan sorgeixen conceptes com reserves estratègiques. I assegurar determinades capacitats d’autosubministrament no és precisament un enfocament autàrquic, sinó justament més europeista.

Fer política industrial no es basa a mirar de forçar la producció local, sinó d’establir els mecanismes i incentius més apropiats perquè sigui atractiu fer-ho per a les activitats de més valor afegit. Ho hem vist recentment en la iniciativa portada a terme pel Ministeri d’Indústria,  per mitjà de la qual 50 empreses han rebut subvencions per valor d’11 milions d’euros per reconvertir la seva capacitat productiva i poder proporcionar material sanitari en un moment crític per al país.

Aquest exemple denota que la nova política industrial no va de finançar sectors, sinó de generar capacitats. I no només de fer Espanya, sinó de fer Europa. Això, precisament, és el que ens està dient Brussel·les amb el seu programa Next Generation EU i els seus famosos 140.000 milions d’euros demanant transformació i competitivitat, però convergent amb els criteris europeus per mantenir el seu pes i la seva influència davant la pugna tecnològica entre els EUA i la Xina.

S’ha d’aprofitar l’experiència pública adquirida en els programes de digitalització per traslladar-la a aquells projectes tractors que desenvolupin tecnologies habilitadores (fabricació additiva, nous materials, hidrogen, intel·ligència artificial, biotecnologia...) implicant a tota la cadena de valor i que puguin ser realment transformadors per a la indústria i per a la recuperació econòmica post-Covid.

Resulta impossible deslligar la reindustrialització de la política d’R+D o de l’estratègia espanyola d’emprenedoria, amb el focus en la ciència, la innovació, la transferència de tecnologia com palanques al servei del desenvolupament i la competitivitat empresarial. 

Però resultarà difícil transformar el teixit productiu mentre es continuï sense superar l’1,25% del producte interior brut (PIB) en R+D i l’adquisició generalitzada de competències digitals per a tots els perfils professionals no sigui una realitat. 

I tot això manifesta la necessitat real de disposar d’una visió de futur amb un horitzó a llarg termini. Si volem donar prioritat als projectes que generin més impacte, disposar de tecnologies estratègiques i augmentar el paper de la indústria en la recuperació econòmica, hem de tenir clar on volem trobar-nos com a país d’aquí a 20 anys. 

Afortunadament, a Espanya les metodologies de prospectiva tecnològica o intel·ligència econòmica han tornat a recuperar protagonisme amb la creació de l’Oficina Nacional de Prospectiva. No obstant, seria desitjable que, si es vol dotar d’una visió global i integradora, aquests centres de pensament es repliquessin almenys en aquells departaments ministerials que hagin de donar prioritat als seus recursos d’acord amb aquesta agenda comuna. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Només amb compromís polític, financer i establint mecanismes de col·laboració publicoprivada podrem transformar el nostre teixit productiu i arribar a aquesta visió de país. 

Només si tenim molt clar quin és l’escenari al qual volem dirigir-nos, podrem ser en disposició de treballar avui per poder definir el futur desitjat de la indústria del demà.