Entrevista

Jordi Serrallonga: «L’‘Homo sapiens’ s’extingirà en no gaire temps»

Un membre del poble hadzabe li va dir a Jordi Serrallonga, en un dels seus viatges pel món, que tots «som animals». De vegades ho oblidem, fins que un virus o una sequera amenaça d’acabar amb el nostre sistema de vida. El mico, ens explica a ‘Dioses con pies de barro’ (Ed. Crítica) aquest viatger, arqueòleg, naturalista i divulgador, està despullat. 

Jordi Serrallonga: «L’‘Homo sapiens’ s’extingirà en no gaire temps»
Es llegeix en minuts

Als seus articles per a EL PERIÓDICO firma com a naturalista i explorador. Sempre m’ha cridat l’atenció. ¿Es pot ser encara explorador?

Hi ha gent a qui li crida més l’atenció això de naturalista, i escriuen naturista, com si fes ciència en pilotes. És un terme que m’encanta i que estem perdent per la hiperespecialització. Potser toques moltes tecles, però al camp, si estic amb un massai, o amb un elefant, o amb una balena, em fixo en tot el que passa al voltant. És impossible entendre la biodiversitat amb una sola espècie. I hem de canviar el discurs, no salvar espècies sinó ecosistemes. Quant a això d’explorador, vull dir que tots ho podem ser. Jo tinc el plaer de poder-ho fer a tots els continents, però quan la gent es mou per Barcelona pot ser també un explorador. És el contrari de quedar-se sol amb els llibres o el laboratori. El que em molesta és que se li digui explorador al paio que travessa un oceà amb moto aquàtica finançat per 20 empreses. 

«La idea que no estem sotmesos a la naturalesa ha xocat amb aquesta pandèmia»

¿Aquest llibre ja estava cuinat, amb el canvi climàtic en ment, o va néixer marcat per la Covid? 

Just quan va començar el confinament estricte li vaig explicar per telèfon a l’editora de Crítica, Carmen Esteban, la meva visió de per què havíem arribat aquí. I al cap d’una estona em va dir: ‘Vull que això sigui un llibre’. La majoria de la gent ha sentit parlar de Darwin i la teoria de l’evolució però no l’entenen, ni consideren que encara estem sotmesos a aquestes lleis i creuen que ja som el súmmum de l’evolució, l’espècie triada, la que està per damunt de tot. Quan no som al cim d’una piràmide sinó que som una branca d’un arbre. Però aquesta concepció ha xocat amb aquesta pandèmia. Hem vist que no sempre tenim la solució per a tot. I més quan no és una cosa que ens avisi fa dècades, sinó que ens ha atacat en dies. 

«La naturalesa té uns límits. Fins ara hem fet filigranes per saltar-nos-la, però és allà»

Però sembla que reaccionem millor a les amenaces immediates, com aquesta, que a l’emergència climàtica. Quins procastrinadors que estem fets.

Anàvem tirant, anàvem tirant. Només hem reaccionat davant un perill immediat. Després d’haver expulsat científics del país i cancel·lat projectes, vam canviar de discurs i vam dir que la ciència ens salvarà. Però prenguem-nos aquesta reacció amb pinces: ara pot arribar la vacuna, però poden venir altres pandèmies o altres catàstrofes causades pel canvi climàtic.

¿Aquest és el missatge del llibre, que seguim sent animals a la intempèrie?

Som una espècie i estem sotmesos a les coses que ens passen. Tot i que som una espècie que raona i podríem trobar solucions perquè tot no sigui tan dramàtic.

Diu que l’evolució i la selecció natural continuen actuant sobre nosaltres. ¿Com?

El procés de selecció natural segueix. A les revistes pseudocientífiques apareixen aquestes il·lustracions de com serà l’home del futur, que si tindran ulls enormes, cervells enormes... Semblen extraterrestres. Però aquest no serà l’humà del futur: l’‘Homo sapiens’ és una espècie que segurament s’extingirà en no gaire temps. No gaire temps en una escala geològica pot ser centenars o milers d’anys. Serà l’espècie que acabarà amb l’estirp dels homínids, perquè vam emprendre una sèrie de passos que formen part de la nostra cultura, que és biologia, que va ser inventar l’agricultura, la ramaderia, la revolució industrial... això ens ha permès sobreviure però ens ha portat a una explotació dels recursos que farà que aquest final de l’espècie humana, que jo crec que és inevitable –fins i tot la Terra s’acabarà–, s’acceleri d’una manera brutal. La naturalesa té límits. Fins ara hem fet filigranes per saltar-nos-la, i semblava que l’havíem desafiat i l’havíem vençut, però la naturalesa és allà, i el coronavirus n’és una prova. L’evolució no s’atura, en formen part les malalties que ens poden fer millors, pitjors o matar-nos. 

«No som al cim d’una piràmide, som una branca d’un arbre»

De canvis l’home n’ha superat molts. Potser el problema és que ens hàgim inventat una societat no portàtil. 

Jo sempre poso el mateix exemple als meus alumnes. Els sis o set milions d’anys que vam passar vivint com a caçadors recol·lectors, bípedes però amb més aparença de simis, érem depredadors. I vam sobreviure durant milions d’anys. L’equilibri era òptim. En els canvis climàtics de fa 10.000 anys a l’‘Homo sapiens’ li van aparèixer deserts i va inventar l’agricultura. Un canvi climàtic va fer que en lloc d’extingir-nos apareguessin individus que van triomfar biològicament i culturalment. En el d’ara, si la temperatura del planeta puja molt, l’habitabilitat de la Terra serà similar a la de després d’una guerra nuclear. La nostra biologia té límits. La naturalesa selecciona qui està ben adaptat o no, i arribarà un moment en què nosaltres serem els que no estarem ben adaptats a viure moltíssims en aquest planeta i en aquestes condicions noves. És el que està fent ara: com que ens acostem als boscos i mengem animals que fa temps que no menjàvem, ens passen coses. 

Notícies relacionades

Durant el confinament va semblar que la naturalesa reclamava l’espai que nosaltres vam abandonar. ¿Va ser un miratge?

Quedava molt bonic parlar de rebel·lió animal. Que nosaltres estàvem tancats i ells ens miraven per la finestra com si fóssim al zoo. Això ens va ensenyar que nosaltres ocupàvem el seu espai, però només va ser una bonica metàfora.