Entendre-hi més amb la història

Nadal antiracista

Aprofitant l’esperit nadalenc, la força d’un grup de dones va aconseguir convertir una causa minoritària en un fenomen de masses. Passava a Boston, fa gairebé 200 anys.

Nadal antiracista
Es llegeix en minuts

Aquests dies són propicis perquè entitats de tot tipus apel·lin al nostre esperit nadalenc per col·laborar amb infinitat de causes solidàries. De vegades es pot caure en la temptació de creure que això és cosa del màrqueting actual, però ha sigut habitual al llarg de la història utilitzar els moments en què estem més receptius per fer proselitisme.

Un dels casos més fascinants es va viure a Boston durant la dècada del 1830. Llavors els EUA estaven profundament dividits entre els partidaris de mantenir l’esclavitud i els que s’esforçaven per abolir-la. A la costa est la majoria era abolicionista i allà es van iniciar algunes de les campanyes de conscienciació més exitoses. Sens dubte, la més destacable va ser la promoguda per la Boston Female Anti-Slavery Society.

El Nadal del 1834 tres de les seves integrants, Maria Chapman, Lydia Maria Child i Louise Loring, van organitzar una fira casolana per vendre productes fets per elles mateixes amb l’objectiu de recollir diners per a la seva causa. La van batejar com a Fira Antiesclavitud i van fer 300 dòlars de caixa.

L’any següent van tornar, però un grup de partidaris de l’esclavitud va voler impedir-ho atacant el domicili on se celebrava la trobada. Les dones, no obstant, lluny d’atemorir-se, van anar canviant de lloc fins que els adversaris es van cansar d’intentar aturar-les.

A poc a poc, la fira es va anar consolidant fins a convertir-se en un referent a Massachussetts i Nova Anglaterra. Allà les dones de les zones rurals van crear Cercles de Costura, on es reunien al llarg de tot l’any per preparar els productes que posarien a la venda al desembre. Aquelles entitats tenien un paper molt transcendent perquè era un espai segur, on les dones podien expressar-se amb llibertat sobre temes polítics sense haver de témer la censura ni el control masculí; com si elles no tinguessin dret a tenir opinió pròpia perquè allò només era potestat dels homes.

A l’hora de posar a la venda els productes confeccionats, els decoraven amb etiquetes i llaços que portaven missatges favorables a la causa que defensaven. Un dels més habituals era «Armes per als abolicionistes». A part dels objectes de costura, també venien altres coses. Per exemple, rellotges de butxaca amb la següent inscripció gravada a la tapa: «La política econòmica compta el temps en anys, però els esclaus la pateixen en minuts».

A partir del 1840, la fira ja era un referent més enllà dels cercles abolicionistes, i les seves organitzadores ho van aprofitar per completar-la amb una sèrie d’activitats i conferències per donar a conèixer la situació que patien els esclaus. Un dels fets més interessants és que les xerrades tant les feien homes com dones, una circumstància excepcional en aquells temps.

A més, van incorporar un nou element que s’estava posant de moda: un enorme avet decorat amb boles i garlandes. Era l’inici de la popularització dels colossals arbres de Nadal que ara hi ha en tots els espais públics dels EUA. Algunes fonts apunten que si la fira de Boston va tenir arbre va ser gràcies a Charles Folles, el primer professor d’alemany que va treballar a la Universitat de Harvard, i famós per ser un actiu defensor dels drets dels nens i de la llibertat els esclaus.

En aquells temps, a Boston, quan arribava Nadal tothom visitava la fira i els nens quedaven embadalits amb l’arbre que posaven. Aquella petita trobada casolana del 1834 s’havia convertit en un esdeveniment que necessitava un edifici sencer per donar cabuda a les activitats i els punts de venda.

Et pot interesar

El problema era que tanta activitat comercial començava a diluir el missatge que es volia transmetre. La gent anava a comprar sense posar massa atenció al problema de l’esclavitud. Per aquesta raó el 1858 l’organització va cancel·lar la fira, però no es van quedar de braços plegats. A partir d’aquell moment van promoure una gala per homenatjar els abolicionistes més compromesos perquè encara quedava molta feina per fer.

El final de l’esclavitud, no del racisme