La reincidència dels borbons

Quan el 1829 es va casar amb el seu cosí germà Ferran VII, res feia pensar que seria un dels principals elements desestabilitzadors del país, però el monarca va morir el 1833 i ella de seguida es va proclamar reina regent mentre la seva filla, la futura Isabel II, arribés a la majoria d’edat. La nena només tenia 3 anys i, per tant, podia fer i desfer com li convingués. Una de les primeres instruccions va ser crear una «butxaca secreta» on es van destinar diners que ella podia gastar sense retre comptes. També es va fer càrrec de l’herència del seu difunt marit: 27 milions de reals per a ella i 57 milions per a cadascuna de les seves dues filles. A més de les joies de la corona i les accions del Banco de San Fernando que posseïa el rei.

El desembre del 1833, quan amb prou feines feia tres mesos que Ferran VII havia sigut enterrat, va començar una relació amb Fernando Muñoz, sergent de la guàrdia de palau, amb el qual es va casar secretament perquè no li fossin retirats els drets de regència. El que no va poder ocultar van ser els vuit fills fruit d’aquella relació. En aquells temps per Madrid es posava en boca de Muñoz una frase que va fer fortuna: «En servei de sa majestat no puc cansar-me mai».

Del que tampoc en tenia mai prou era de fer diners. La regenta governava sense diferenciar els assumptes públics dels privats i al seu voltant es va teixir una trama d’interessos polítics i econòmics on es veien involucrats alts funcionaris, jutges, banquers, militars...

Tot i que llavors no hi havia els mitjans de comunicació d’ara, era difícil evitar que les maneres de fer de la mare d’Isabel II s’ocultessin per gaire temps. La gota que va vessar el vas va ser un pamflet publicat el 1840 on s’explicava l’enllaç matrimonial secret. Al veure’s en el punt de mira, Maria Cristina i Fernando Muñoz van optar per exiliar-se. Quan el nou regent, el general Espartero, es va fer càrrec de la cort es va trobar que a la «butxaca secreta» només hi havia xavalla i que havien desaparegut 700 joies i molts mobles d’estil renaixentista que sembla que el matrimoni havia subhastat a Londres i París.

Precisament va ser a la capital francesa on el matrimoni exiliat va establir la nova base d’operacions. Des d’allà van ampliar la seva xarxa de contactes i, sobretot, van conspirar per fer caure Espartero i tornar. Ho van aconseguir el 1843. Els seus diners van patrocinar el cop de Narváez per fer caure el regent. A més, també van comprar el recolzament dels generals O’Donnell i Prim. Una maniobra que els va costar mig milió de reals.

Els negocis de la reina mare

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Aquella operació va culminar amb la declaració de la majoria d’edat d’Isabel II (¡amb només 13 anys!), que una de les primeres decisions que va prendre va ser autoritzar el matrimoni de la seva mare. A partir llavors Maria Cristina passava a ser la reina mare i amb el seu «nou» marit es van instal·lar al palau de les Rejas, que es va convertir en el lloc on aconseguir favors, de la mateixa manera que ara podria passar a la llotja d’un estadi de futbol. La parella va estar involucrada en tota mena de negocis: la construcció del port de València, la canalització dels rius Manzanares i Ebre, l’adjudicació del ferrocarril d’Aranjuez, el proveïment de carbó a les Filipines i fins i tot el tràfic d’esclaus a Cuba.

Un altre exili

Igual com havia passat el 1840, el 1854 el malestar polític pels abusos de poder va generar una revolució progressista i la multitud va assaltar el palau de la reina Mare, forçada a exiliar-se de nou. El 1856 va tornar a Espanya, però només fins al 1868, quan un aixecament de militars progressistes va posar punt final al regnat d’Isabel II que, al llarg de tota la seva vida, es va veure perjudicada per les actuacions de la seva mare. Totes dues van morir fora d’Espanya, Maria Cristina el 1873 a Le Havre i Isabel II a París el 1904.