Jordi Nadal Oller: exigència intel·lectual i integritat personal

Als 16 anys, quan estudiava al Liceu Francès («on vam aprendre a estudiar, ens vam aficionar a l’estudi: això va ser definitiu per a mi») després d’haver passat el període de la guerra civil a França, li van diagnosticar un seriós problema de sordesa al qual el seu pare, preveient les dificultats que tindria en el futur, va voler respondre amb la instauració d’un vitalici que havia d’assegurar-li el futur. La seva mare era filla d’un emprenedor en el negoci de taps de suro per al xampany francès, Francisco Oller, que va llaurar la seva carrera empresarial a cavall dels segles XIX i XX. Ella no volia sentir parlar d’aquesta ajuda i va proclamar: «De cap manera un vitalici. El Jordi ha de guanyar-se la vida com els seus germans». Va ser una lliçó de tenacitat i compromís que havia d’acompanyar-lo per sempre. «Era una dona extremadament valenta», va declarar Jordi Nadal en una entrevista a ‘L’Avenç’. «Sempre afrontava els problemes, sempre trobava solucions, i això li dec». L’entorn era el d’una família «d’una burgesia a la catalana, austera, estalviadora, bastant sacrificada; no es permetien els luxes: em van educar així».

El segon episodi el relata l’historiador i excalcalde de Girona, Joaquim Nadal, el seu nebot, que va ser l’encarregat de pronunciar lalaudatiode Jordi Nadal quan va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Girona: «Aquesta nit no he pogut dormir gens», em va dir un dia. Li vaig preguntar per què, i ell em va contestar: ‘He estat pegant voltes al llibre de la Hispano Suiza que estic preparant per publicar. Despert tota la nit per la passió intel·lectual’. Viure pendent de trobar les respostes adequades, saber interrogar el passat i el món».

Enmig, una carrera acadèmica que passa per les universitats de Barcelona, de València i de Princeton, entre d’altres, catedràtic de la Universitat Autònoma i doctor honoris causa per la ja esmentada de Girona i per la Universitat Pompeu Fabra i la de París XII. I amb un treball de recerca ingent que va des del seu primer llibre –‘La population catalane de 1553 à 1717’, amb Emili Giralt– fins al que ha sigut el seu magne llegat, un estudi sobre la mítica Hispano Suiza: ‘Esplendor y ruina de una empresa legendaria’. Entre les seves obres més conegudes, que han creat escola en la recerca sobre la història de la població i de la revolució industrial, ‘La población española (siglos XVI a XX)’, ‘El fracaso de la Revolución Industrial en España, 1814-1913’, ‘Historia económica de España’, ‘Història econòmica de la Catalunya contemporània’ i ‘Atlas de la industrialización de España’.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Arran de la seva mort, en les xarxes s’ha destacat tant la seva intensitat investigadora com el seu fervor pedagògic. El mateix Joaquim Nadal ha afirmat que «va ser un intel·lectual apassionat, un professor i investigador exigent i intransigent amb la indolència i la incompetència; mestre d’historiadors, deixeble de Jaume Vicens Vives». Va ser el seu inicial contacte amb Vicens, quan Jordi Nadal compaginava els estudis de Dret i d’Història, el que va encaminar la seva carrera: «Vaig aprendre que era un professor de veritat i que jo havia de correspondre-li amb honestedat i esforç».

Ell va ser també aquell «professor de veritat». Entre els seus molts deixebles, el catedràtic Albert Carreras, que va col·laborar amb Jordi Nadal fins al final, destaca «la qualitat i rellevància investigadores, l’exigència intel·lectual, el desig d’excel·lència, la independència de criteri, l’absoluta integritat personal, el compromís amb el país i la societat, la convicció sobre el valor de l’ensenyament, els principis sòlids, el coratge personal».