Jan Mikulicz-Radecki, el doctor mascareta

Segles enrere s’havien utilitzat màscares protectores durant les pestes. Encara no s’havia descobert com es propagaven les malalties, però hi havia el convenciment que s’emmalaltia per culpa de les males olors. Per això el disseny incorporava un nas llarg, que servia de dipòsit per posar-hi fragàncies. La gent, però, continuava caient com mosques.

L’antisèpsia

El doctor Louis Pasteur en va treure l'entrellat al descobrir que els microorganismes podien infectar els éssers vius. ¿Solució? Eliminar-los amb substàncies antisèptiques. Aquesta era l’aposta del metge Joseph Lister. Però per més que netejaven hi continuava havent infeccions, fins i tot en entorns controlats com les sales d’operacions.

Mentre Lister estava neteja que netejaràs, a la Universitat de Breslau (actualment Wroclaw), el doctor Jan Mikulicz-Radecki estudiava el tema amb el bacteriòleg Carl Flügge, que estava convençut que les gotetes de saliva i de respiració del personal mèdic eren un vehicle de disseminació dels bacteris. I com que no es poden eliminar, perquè és aconsellable que un metge segueixi respirant mentre opera, se’ls va acudir contenir-les mitjançant una peça de tela que cobrís la boca i el nas.

Llavors el doctor Mikulicz-Radecki tenia 47 anys i era un reputat cirurgià especialista en aparell digestiu (va ser el primer a suturar una llaga d’estómac). El seu prestigi internacional va servir per difondre l’ús de la mascareta, però no va ser una cosa immediata. Segons els investigadors en història de la medicina, després d’una anàlisi exhaustiva de les fotos d’operacions quirúrgiques practicades als EUA i Europa entre 1863 i 1969, van adonar-se que el 1923 només utilitzaven la mascareta dues terceres parts del personal sanitari present en les intervencions. El 1935 per fi es va aconseguir que la duessin tots.

Normalment, s’explica que el primer ús massiu d’aquest estri va ser durant la grip de 1918, però no és cert. El 1910 es va declarar la pesta a Manxúria, provocada per una malaltia pneumònica amb un índex de mortalitat pròxim al 100%. El metge Wu Lien-Teh, format a Cambridge, va imposar el seu ús a la regió asiàtica i gràcies a això, juntament amb altres mesures com les quarantenes, va aconseguir frenar l’expansió de l’epidèmia, que va deixar un balanç de 60.000 víctimes en pocs mesos.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Des d’aleshores, la ciència ha avançat molt, però les mascaretes continuen essent una eina imprescindible. La diferència és que ara la majoria són d’un sol ús. No és casualitat. Segons un article publicat per la revista The Lancet, van ser els propis fabricants els que van patrocinar estudis per desbancar les mascaretes de cotó reutilitzables. L’argument era que eren més higièniques i segures, però l'autèntica raó és que les empreses estalviaven costos de producció. Els autors de The Lancet expliquen que el 1975 va ser la darrera vegada que es va incloure la mascareta professional de cotó en un estudi i es va demostrar tan fiable com les altres. Però com que els productors van arraconar les reutilitzables, les comparatives posteriors es van fer amb mascaretes casolanes que no complien els estàndards. Així es va imposar un futur d’usar i llençar.

¿On les tirem?

Aquell futur és el nostre present i ara tenim tones de mascaretes usades escampades per tot arreu. Sense mascaretes estaríem morts i són una eina vital per aturar la pandèmia, però el repte va més enllà: com evitar deixar aquest regal enverinat als que llegeixin la nostra història.