08 d’ag 2020

Anar al contingut

TESTIMONI D'UNA INFERMERA

«Viure la mort d'un company va ser un abans i un després durant la pandèmia»

L'estat d'alarma de Mónica Arenas, infermera de l'Institut Oncològic Barcelona, està marcat per la pèrdua d'un col·lega a causa de la Covid-19

La professional sanitària està embarassada de sis mesos i surt de comptes a l'octubre, just quan Salut preveu un possible rebrot del coronavirus

Manuel Arenas

«Viure la mort d'un company va ser un abans i un després durant la pandèmia»

JORDI COTRINA

Els mesos d’estat d’alarma de Mónica Arenas (Sant Boi de Llobregat, 1993), infermera de l’Institut Oncològic Barcelona de l’Hospital Quirónsalud, s’expliquen per ser un temps comprès entre la mort i la vida. Mort, la que el coronavirus li va ocasionar al seu company Antoni Feixa, otorrinolaringòleg, amb qui havia compartit molts pacients. Vida, la de la filla que donarà a llum el pròxim mes d’octubre, just quan el Departament de Salut preveu un possible rebrot de la Covid-19.

«Viure la mort d’un company va ser un abans i un després durant la pandèmia», assegura la Mónica, que reconeix que aquest va ser el punt d’inflexió que li va fer pensar en el virus com a «una cosa seriosa». «Ens va impactar a tots i ens va generar molta indignació per pensar que podia haver sigut diferent si haguéssim tingut els recursos i les proves quan tocava». 

La Mónica, que realitza el seguiment de pacients amb càncer de pulmó, cap i coll, es va assabentar el 13 de març de l’activació de l’estat d’alarma a través d’un pacient amb càncer de pulmó que estava atenent. Aquest pacient, que s’havia de fer el primer control després del tractament de quimioteràpia i radioteràpia de mesos, li va traslladar les seves preocupacions sobre la influència del virus. «La situació va generar moltíssima por en els pacients oncològics, especialment en els que ja s’han curat. Ens preguntaven: ‘¿Si l’agafo, em moriré?’».

A causa del seu embaràs, aquesta infermera ha estat teletreballant durant els mesos de confinament. No obstant, això no l’ha eximit de notar el cop de la Covid-19 en primera persona. «Treballar en aquestes condicions és el que pitjor et fa sentir pels dubtes i la por: no et sents segur a la tava feina», expressa Arenas.

«Espero tenir seguretat quan em toqui ser pacient»

Una vegada passat el pitjor, hi ha una cosa que la Mónica no es treu del cap: la seva maternitat. Surt de comptes a l’octubre, precisament quan el rebrot del coronavirus amenaça. «Espero que quan em toqui ser pacient em puguin atendre amb seguretat i no viure-ho com si fos un problema», agrega.

La infermera posa èmfasi en el fet que no li agradaria viure el seu embaràs amb la sensació de por extra que el seu nadó es pugui encomanar. Concretament, li dona molta importància que la seva mare i la seva sogra puguin visitar-la a l’hospital i conèixer la seva futura filla, una cosa de la qual s’han vist privades moltes famílies en temps de Covid.

Pel que fa a quin canvi produirà en la seva vida el que ha viscut durant els mesos d’estat d’alarma, Mónica Arenas no dubta a reivindicar el canvi de consciència que fins i tot a ella, infermera, li ha provocat el coronavirus. «La tècnica del rentat de mans, que sembla molt simple però és molt important, nosaltres en infermeria sempre l’hem tingut molt clara, però ara la higiene serà més important».

Sobre el canvi de paradigma, la professional sanitària al·ludeix també a la rellevància del distanciament social i, finalment, a la variació de la percepció social sobre els treballadors del sector sanitari. «Igual que nosaltres cuidem, jo també demano que ens cuidin; el Govern ha de fer possible canvis per millorar les nostres condicions laborals. Espero que el reconeixement d’aquests mesos serveixi perquè d’ara endavant millori la percepció que es té de nosaltres», conclou.