D'un altar funerari a un os de peluix: els símbols del confinament

Durant el confinament a què ha obligat el coronavirus, són nombrosos els objectes que han agafat una simbologia pròpia d’un temps que passarà a la històriai serà explicat de generació en generació a través de la iconografia nascuda a l’ull de l’huracà de la pandèmia. L’altar de la família de Miguel Fernández n’és un exemple paradigmàtic. La tauleta atapeïda de fotografies del difunt, una batalla familiar contra l’oblit, substitueix la cerimònia a què no han tingut accés els seus éssers estimats. «Amb l’altar vam provar d’omplir el buit que ens ha deixat aquest dol interromput; davant d’ell plorem recordant-lo», explica González.

El dol i el ritu fúnebre, habitualment íntims i solemnes, han passat a ser, amb el coronavirus pel mig, un tràmit burocràtic. «Vam anar a recollir les cendres com qui recull un paquet d’Amazon», afirma Juanma González, que emfatitza la ràbia i el dolor d’una família trencada que s’ha sentit abandonada. «Trucàvem constantment al 061 i al 112 dient que empitjorava i vam fer cas a tot el que ens van dir: medicació i no anar a urgències. No hi va haver control mèdic ni li van fer la prova. Quan ens van escoltar i el van portar a l’hospital, al meu sogre li quedaven quatre hores de vida».

No només els familiars de les víctimes mortals, acabats d’aterrar en els confins de la mort provocada per la pandèmia, pateixen la deshumanització descarnada en la qual el virus ha sumit bona part de la societat. Per sorprenent que sembli, també els professionals que fa anys que treballen amb cadàvers i afronten comiats es mostren impactats per la fredor extrema del Covid-19.

Així ho explica Alfons Figuereo (Badalona, 1975), tanatopràctic del tanatori de Badalona. «Abans de la pandèmia acompanyàvem personalment les famílies en el dol, però ara, per motius sanitaris, és molt més fred: recollim el difunt, el fiquem en un sac i després a la caixa. No podem fer més, estem desitjant tornar a la normalitat». Els característics guants de Figuereo, amb els quals recull els cadàvers a les llars de Badalona, són altres dels objectes icònics que expliquen una pandèmia que ja s’ha endut 25.000 vides a Espanya. «Del 15 de març al 15 d’abril vam recollir 761 difunts. La gent que habitualment mor en un any ha mort tota de cop».

Una màquina de cosir per salvar vides

La pandèmia ha implicat un contrast pertorbador: uns episodis atziacs i altres de lluminosos, foscor i empenta, que ocorren simultàniament al mateix lloc i a la mateixa hora. Mentre les llars catalanes ploren els seus morts, els veïns d’aquests mateixos barris es llancen a solidaritzar-se amb els seus empesos per l’aspiració que, si aconsegueixen salvar una sola vida, haurà valgut la pena.

Insígnia representativa d’aquest fenomen solidari és la màquina de cosir de Johana Aguilar (Caracas, Veneçuela, 1973), veïna de Cardedeu que acumula confeccionades unes 500 mascaretes des dels inicis de l’estat d’alarma després d’advertir que els professionals de les botigues d’alimentació del poble es veien obligats a treballar sense protecció per la falta d’existències en les farmàcies.

«La meva parella em va preguntar si podia cosir mascaretes per al fruiter, que li havia dit que no en trobava. Allà va començar tot. Després em vaig assabentar que a la fleca en necessitaven 15, a la carnisseria del mercat sis més... i així. Cosir ha sigut el que m’ha generat un somriure i m’ha fet sentir útil durant aquesta crisi», reconeix Aguilar, a qui la seva mare li va regalar la màquina de cosir dubtant que li donés utilitat. «Quan li vaig portar mascaretes a la meva mare, em va dir: ‘Sort que et vaig comprar la màquina i vas aprendre a cosir’».

L’os de peluix que va facilitar l’acostament humà

Tot va començar com un joc el 16 de març, acabat d’iniciar el confinament. Ana Diestre (Barcelona, 1954), ara jubilada i aficionada a la fotografia, va començar a compartir al seu Facebook una foto del seu os de peluix cada dia disfressat d’un personatge diferent. De Peter Pan a La bella dorment passant per Jack Sparrow. Un exemple: el diumenge 26 d’abril, primer dia en què les criatures van poder sortir al carrer, va posar al peluix a fer el vermut al sol. I a mesura que l’os canviava d’aparença, els companys de les associacions fotogràfiques en què participa Diestre realitzaven fotomuntatges que situaven a l’os en mil i un llocs on s’evadia del tedi del confinament.

Tal com els ha passat a moltes altres persones grans que viuen soles, des de l’activació de l’estat d’alarma Ana Diestre no veu els seus fills i els seus nets, que fins aleshores anaven freqüentment a dinar a casa seva. Tot i que ella remarca que un os de peluix en cap cas pot substituir una persona, sí que reconeix que la seva simpàtica iniciativa ha desencadenat un acostament i un contacte humà amb altres persones que no s’hagués produït de no ser per l’os. «No ha sigut l’os, sinó on m’ha portat l’os: a mantenir el contacte amb persones que conec i a acostar-me a altres amb les quals estava més distant».

¿Què creu que la va impulsar a començar la iniciativa precisament durant el confinament? «Possiblement, la necessitat de companyia, així de clar: poder compartir i comentar les fotos amb la meva família i coneguts; no sentir tant la solitud que aquests dies difícils ens envaeix a tots. Els companys em deien: ‘Estem pendents de la foto que pujaràs demà’, i és una cosa que també m’ha mantingut ocupada».

El mòbil de l’enamorament sobtat durant el confinament

Més enllà dels seus drames ineludibles, la crisi del coronavirus s’ha revelat com un temps de canvi també en l’amor. Amor encarnat en una màquina de cosir, en un os de peluix o en un telèfon mòbil representatiu de la guerra que li han lliurat a la distància imposada per les mesures de confinament tantes parelles separades.

El cas de Jordi Martínez (Barcelona, 1975) és singular perquè va conèixer una noia, la Paki, pocs dies abans que comencés l’estat d’alarma, el 8 de març. Va ser en una cita a cegues organitzada per la cosina d’ella i amiga d’ell. Des d’aleshores no s’han tornat a veure, però la intensitat de les hores i hores de trucades i missatges durant el confinament ha despertat l’espurna de la il·lusió desmesurada en tots dos, al punt que ja tenen una llista de plans per fer junts i unes ganes boges de retrobar-se tan aviat comenci el desconfinament.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

«Jo mai havia viscut una cosa així: soc separat i vaig estar 25 anys amb la meva exdona; tant la Paki com jo venim de relacions complicades i això uneix molt», assegura Martínez, que assenyala que «el mòbil ha reencarnat durant el confinament el que abans va ser la finestra del carrer a través del qual les persones es coneixien a poc a poc».

L’última vegada que la família de Miguel Fernández el va veure va ser a través d’una videotrucada: ara el ploren davant d’un altar improvisat. Abans del virus, Alfons Figuereo utilitzava els guants també per acompanyar les famílies dels morts: ara només pot recollir-hi cadàvers. La mare de Johana Aguilar no les tenia totes amb si quan li va regalar la màquina de cosir: la seva filla ha acabat ajudant mig poble. Ana Diestre vivia sola abans del confinament: mentre dura rep la companyia d’aquells amb qui comparteix el seu os de peluix. Jordi Martínez va començar el confinament amb una cita a cegues: l’acabarà il·lusionadíssim a través d’un mòbil. Diferències entre l’ahir i l’avui en cinc estendards que demà serviran per comprendre com el coronavirus va revolucionar la vida i la mort.