Salvador Balil: «M'han expropiat una cosa que porto a la sang»

La brillantor dels vestits de torero i els aplaudiments del respectable han donat pas a la pols i el silenci a la plaça de toros Monumental. Des que es va celebrar l’última cursa, el setembre del 2011, Salvador Balil no havia tornat a trepitjar la plaça de toros barcelonina. Als seus 82 anys, i coincidint amb la publicació de les seves memòries d’aficionat, torna a ocupar els seus seients 20 i 21 a la graderia 1 d’ombra per compartir la seva nostàlgia.

La primera vegada que va creuar aquestes portes era un nen. 

Va ser el 1944. Encara no havia complert 7 anys i vaig venir amb el meu pare. Els toreros estaven a punt de sortir, amb la montera calada i la capa de passejar ben lligada, i em va semblar que aquells tres monstres de la tauromàquia, que eren Domingo Ortega, Manolete i Gitanillo de Triana, em miraven a mi. A partir d’aquell dia, vaig anar als toros cada diumenge. Era com casa meva.

¿No és un impacte molt fort per a un nen?

No si l’has mamat a casa i hi vas amb el teu pare o el teu avi. És un espectacle que té una lluminositat que t’enlluerna i no et fixes tant en la part cruenta. Aquí no venim a veure un espectacle cruent; aquí venim a disfrutar d’un art que és bonic i apassionant, però no divertit.

Bé, aquí ja no venen. L’última corrida a la Monumental va ser fa vuit anys.

Les últimes dues corrides van ser triomfals i les vam disfrutar, però hi havia una tristesa profundíssima en el públic. He escrit Viaje por la Barcelona taurina. Evocacions d’un aficionat (editorial El Paseo) de pura enyorança, perquè m’han expropiat una cosa que porto a la sang.

El seu avi ja n’era un aficionat.

De fet, soc la quarta generació, perquè el meu besavi estiuejava a Olot, que té una de les places més antigues, i allà s’hi va aficionar. El meu avi es va abonar a la primera plaça que hi va haver a Barcelona, el Torín, a la Barceloneta. A casa meva sempre es va parlar de toros. Els meus germans fugien, però a mi m’interessava moltíssim. Suposo que se n’ha de tenir certa predisposició.

¿Els seus fills i els seus nets han heretat l’afició?

Els meus fills ja s’han trobat amb un ambient en contra tremend, però tots hi entenen, de tauromàquia. Els meus nets saben que tenen un avi molt torero, però no ho entenen perquè no ho han viscut. Però no ens enganyem, la tauromàquia sempre ha sigut una cosa de minories i més aviat de gent gran.

La societat canvia i els toros es veuen com una tortura.

L’essència de la tauromàquia no és torturar un toro, és una recreació d’un ritu de sacrifici en el qual hi ha uns valors fonamentals: respecte, austeritat, serietat... És una escola de vida i el millor professor és el toro, que sempre va de cara i mai demana clemència. Això dona una força espiritual impressionant davant el dolor i l’adversitat. Quan mori, intentaré fer-me a la idea que soc un d’aquests toros que he vist morir.

Cada vegada menys gent comparteix el seu sentiment.

Ja sé que és molt difícil defensar la tauromàquia. Jo entenc els antitaurins, els entenc perfectament, però ells no m’entenen a mi. Ells no ho han viscut, no saben veure les coses que veig jo; només veuen el color de la sang i així és impossible que ens entenguem.

¿On veurà toros ara?

Dissabte [per avui] aniré als toros a Bilbao perquè presento el llibre en què evoco la Barcelona taurina. Quan van prohibir els toros a Catalunya hi va haver una reacció tremenda a Barcelona i es va presentar una ILP a Madrid amb 550.000 firmes per elevar la tauromàquia a un bé d’interès cultural, que es va aprovar. Gràcies a això ara la tauromàquia està protegida per llei.