Mercè Boada i Lluís Tárraga: «L'Alzheimer és al carrer, a la platja, al restaurant»

El 25 de novembre de 1991 obria a Barcelona el primer centre de dia terapèutic per a persones amb deteriorament cognitiu. Era únic a Espanya, un lloc on estimular la memòria i socialitzar. Mercè Boada i Lluís Tárraga, els seus impulsors, creien en el benefici per als afectats i les seves famílies. Començar a considerar la demència com a entitat pròpia i posar de relleu drets i capacitats dels qui la viuen, sense menysprear el més lleu retard de pèrdua de memòria, era un salt al buit.

¿Qui eren en Lluís i la Mercè abans de conèixer-se?

Lluís: Vaig néixer a la Pobla de Segur el 1943, durant el desterrament del meu pare que, amb càrrec en l’Exèrcit republicà després de la guerra, el van obligar a allunyar-se de Barcelona. Vaig estudiar magisteri, peritatge mercantil i industrial i psicologia. Vaig ser professor i director d’escola i psicoterapeuta.

Mercè: Jo vaig néixer el 1948, en una família de comerciants de peix, consignataris, teníem barques d’arrossegament. Les dones dirigien el negoci i jo estava predestinada a ser peixatera. Estudiar era un luxe. Vaig triar Econòmiques perquè era l’única facultat que obria a la tarda. De 7 a 15 h treballava amb el peix. Després vaig canviar a Medicina. Vaig descobrir la unitat de neuropatologia del Vall d’Hebron i vaig pensar que per entendre el cervell era un bon lloc. 

¿Com es van conèixer?

Lluís Buscant un especialista en neurologia perquè visités una cunyada vaig arribar a ella. 

El cervell els va unir.

Lluís: Vam acabar embrancats en la seva tesi, una aproximació epidemiològica al deteriorament cognitiu en nou casals d’avis i 16 geriàtrics de Barcelona.

Neuròloga i psicoterapeuta després de la cognició.

Mercè: En el primer Pla integral de la gent gran de Catalunya, al costat de patologies prevalents, economia, transport, cures, apareixia per primera vegada la cognició, just quan em van contractar en una llar del pensionista a la Barceloneta. El vaig compaginar amb la meva tasca al Vall d’Hebron. Com que aquelles persones, tots jugant a cartes, ja tenien el seu metge de capçalera, i jo volia aportar una mica més, vaig fer prevenció.

¿Com es va organitzar?

Feia visites a domicili, per veure com vivia la gent, com menjaven i què feien. Els vaig fer dietes mediterrànies ‘low cost’, caldos amb colls de pollastre que portaven sodi i potassi. Sabíem molt de la Barceloneta perquè pujàvem a les cases. I els feia un miniexamen cognitiu. Hi havia molts trastorns de cognició no detectats. Amb beques, vaig visitar unitats d’Alzheimer i altres demències als Estats Units, amb models d’atenció integral. Com més cares ajunta un diagnòstic, més realista i eficaç és. A la llar del pensionista tots es coneixien, era un ambient de confort i saludable. Prenien cafè, ballaven i s’enamoraven, però em vaig dir: ¿Per què no estudiem el deteriorament cognitiu a les residències geriàtriques? El contrast va ser la meva tesi.

Que els va motivar a totd dos.

Lluís: Divendres, dissabtes i diumenges els passàvem en un despatx del Frimercat (el mercat del peix) apuntant dades en papers enganxats amb cel·lo. I vam anar junts al primer congrés de l’Associació Americana d’Alzheimer. Tornant a l’avió, ella dormia i jo, amb tot el que vam veure que aplicaven, co musicoteràpia i diferents tipus d’intervenció, i els meus coneixements de metodologia de l’aprenentatge, vaig dibuixar els principis del que seria el Programa de Psicoestimulació Integral (PPI), que contemplava no només l’estudi físic i motor del deteriorament, també la relacions humanes, la història de la persona, les actituds, la seva feina. Allò va motivar la necessitat de crear un model d’intervenció psicopedagògica com el que vam posar en marxa, sense padrins, el 1991.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Van importar l’antitabú?

Mercè: Recordo un centre de dia als Estats Units en què voluntaris acompanyaven a passejar els usuaris. Tots portaven gorres que deien I’m Alzheimer, I love Alzheimer. És així, l’Alzheimer és al carrer, a la platja, al restaurant. El metge veu el pacient una vegada a l’any per seguir el procés de la malaltia i receptar calmants per a les crisis. Al final el pacient no reconeix el metge. ¿I el dia a dia amb tota l’estimulació possible per alentir el procés? Vam crear la Fundació ACE (1995) perquè volíem anar més lluny i arribar a més gent, donar-los atenció és respectar-los com a persones. I investigar. Com més sabem del nostre cervell, millors diagnòstics i més qualitat de vida. Devem la investigació als pacients i a les seves famílies, sense ells no es faria.