Joan Vinuesa: "La meva força està en la coherència, no en l'èxit»

L’alegre saturació de colors i objectes de casa seva, al barri de la Ribera, trasllada immediatament a l’època hippy. Joan Vinuesa Baliu (Barcelona, 1952) pertany a una generació que va voler canviar-se i canviar el món. Superada l’edat legal de la jubilació, continua pintant i ha publicat el seu novè llibre de poesia, La sardana dels dimonis.

 “La vida és anar adquirint parcel·les d’indefinició”. ¿Li sona aquesta frase?

Em sembla molt bonica. ¿L’he dit jo?

Sí.

En la meva joventut pensàvem que podríem dissenyar un món nou. Crèiem en societats més justes i en comportaments humans menys rigorosos i gens autoritaris. Però ja no soc tan exigent. La bandera antisistema la vaig plegar fa molt temps. Practico l’antisistemisme amb naturalitat, però he deixat de predicar-lo.

¿Amb què no és tan exigent?

M’he tornat més tolerant amb la ideologia i el comportament humà. Nosaltres desterrem la vida en parella, la gelosia, la propietat privada, la feina per a tota la vida... Però això no es pot decretar, cadascú fa el que pot.

Com milers de joves europeus dels anys 70, va fer diversos viatges iniciàtics.

El meu primer gran viatge va ser a Egipte, amb un Seat 133 que s’espatllava cada 100 quilòmetres. Vaig anar a tots els santuaris de peregrinació històrica de la contracultura: Katmandú, Goa, Cusco...

¿Què buscava?

El que buscava no es troba enlloc; ni en els viatges, ni en l’art, ni en l’amor, ni en la revolució, ni en res. Sempre hi ha un més enllà inaccessible.

¿Es refereix al sentit de la vida?

És clar. Encara el busco, però ja veig que no el trobaré. És igual. L’important és la recerca.

En aquells viatges no va trobar el sentit de la vida, però sí la seva vocació.

Vaig estar vuit mesos sol a la selva del Perú i Bolívia, preguntant-me què volia fer amb la meva vida. Allà vaig tenir un petit satori [un moment d’il·luminació] i vaig prendre la decisió de dedicar-me a la pintura, que després em va portar a la poesia. Em va semblar que la vida artística era una continuïtat d’aquells processos de grans il·lusions individuals i socials.

¿En quin sentit?

Si alguna revolució m’interessa encara és la de l’alliberament del subconscient. La pintura és una exploració profunda del subconscient i la poesia té un punt de revelació personal. La poesia i la pintura han sigut les meves crosses daurades per avançar.

Sempre s’ha mogut en un sector minoritari.

Molt. Mai m’he presentat a un premi, no m’agrada la idea de concursar amb la meva sensibilitat. No critico els altres per fer-ho, però a mi no em ve de gust. Soc un lliurepensador a qui no li ha tocat cap altre remei que ser coherent. La meva força està en la coherència, no en l’èxit.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

¿A un poeta underground

Faig recitals i em compren algun quadro, però visc amb molta menys seguretat material que la majoria. No em queixo, però ja no tinc la força volcànica que em movia quan era jove i m’entren dubtes sobre el meu futur quan veig com els ha anat a altres artistes més grans que jo. ¿Com em puc escapar d’aquest destí? Ningú ho sap. La meva confiança està en la feina que faig, en el meu art.