24 set 2020

Anar al contingut

Gent corrent

Montserrat Iranzo i Domingo: «De vegades costa molt parlar i el cos és més sincer»

Gemma Tramullas

Montserrat Iranzo i Domingo: «De vegades costa molt parlar i el cos és més sincer»

SERGI CONESA

Després d’un dràstic canvi vital, Montserrat Iranzo i Domingo (Barcelona, 1970) va abocar totes les seves inquietuds en la dansa i les seves aplicacions en els àmbits artístic, educatiu, terapèutic i social. Pionera a Catalunya de la dansateràpia i de l’ús de la dansa a les presons, dirigeix l’espai Dansalut al barri de Gràcia de Barcelona.

Durant molts anys la seva feina era als antípodes de la dansa.

Jo sempre havia ballat. La meva primera coreografia la vaig fer amb 3 anys i durant molt temps vaig ballar danses tradicionals en un esbart. Als 17 anys vaig entrar a treballar a la banca, als 21 ja era interventora d’oficina i em vaig posar a estudiar Treball Social. No tenia temps per a la dansa.

Costa imaginar algú tan inquiet en una oficina bancària.

Estava en una entitat petita i en aquella època teníem una relació molt de tu a tu amb el client. Aquesta part social i de proximitat sempre m’ha interessat. També m’agrada aquesta part econòmica i quadrada que tinc. La dansa i la vida també són números.

Però ho va deixar.

Després de 17 anys. Va arribar un moment en què necessitava la part creativa i em vaig posar a estudiar dansa clàssica, jazz i teatre. Sortia del banc i entrenava quatre hores. Vaig entrar en una companyia de dansa i vaig ser de la primera promoció del màster de Dansa Moviment Teràpia. Un detonador definitiu va ser adoptar la meva filla Paola.

¿Per què?

Em va fer plantejar si volia ser una mare executiva que guanyés molts diners o una mare creativa que pogués donar a la Paola un altre tipus de vida. Als 34 anys vaig decidir per primera vegada el que volia fer amb la meva vida.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

¿Li va costar fer el pas?

Molt. Estava casada amb l’home perfecte, havia començat una família, era directora d’una oficina que funcionava molt bé, viatjava i guanyava molts diners. Però necessitava sortir d’aquella bombolla. Vaig deixar de treballar un dijous a la banca i el dilluns següent entrava a la presó de la Trinitat per fer dansa amb els joves i després a Quatre Camins amb presos per violència de gènere.

Això no és sortir de la bombolla, és fer-la miques.

Havíem fundat Dansalut amb Gemma Palet i volia treballar com a dansaterapeuta, una figura que aquí encara no existia. Estava convençuda que la dansa i el moviment podien ser útils en un context de falta de llibertat, tant terapèuticament com creativament. Com em va dir una professora: “Tot és dansa”, només depèn del sentit que tu li vulguis donar.  

Està especialitzada en violència de gènere, exclusió social i infància. ¿Com actua la dansa en contextos de violència?

T’ajuda a reconèixer-te, a notar quina part de tu està sana i quina part no i a associar una determinada posició corporal o un dolor físic a un fet social. En el moment en què pots donar-li una expressió a tot això es produeix una millora. És un treball complementari al treball psicològic i social. De vegades costa molt parlar i el cos és molt més sincer.

Mirant enrere, ¿com valora el salt de la banca a la dansa?

M’he trobat a mi mateixa. Abans tenia la sensació que la vida passava davant meu i jo només era allà d’observadora, en canvi ara jo soc la protagonista de la meva vida i jo decideixo cap a on vaig.