Toni Noè: «Patia agafant patates i ara pateixo a l'Ironman»

Toni Noè (Mataró, 1946) va ser l’únic atleta de més de 70 anys que va participar en l’última edició estatal de l’exigent triatlóIronman (3,86 km de natació, 180 km de ciclisme i 42,2 km de carrera a peu), celebrada a Vitòria-Gasteizel 14 de juliol. Va guanyar en la seva categoria, la més longeva de la competició, perquè va aconseguir acabar la carrera. Aquest pagès de 72 anys, ara dedicat a les flors, s’entrena diàriament a la muntanya i conserva intacta la inquietud per competir i superar-se. Ara per ara porta a les cames uns 30 Ironman i unes quantes Matagalls-Montserrat. I en té per a estona.

-Va aconseguir acabar la carrera.

-Sí; no vulguis saber com, però la vaig acabar [riu]. Guanyar en la meva categoria em va permetre classificar-me per a l’Ironman de Hawaii, a l’octubre, on van els millors del món. Allà comprovaré el meu nivell.

-¿Hi haurà molts atletes de la seva edat?

-Sí, allà sí, perquè hi van els millors de cada edat. En aquest país no competeix gaire gent gran, però a l’estranger és molt més freqüent.

-¿Com li va agafar a vostè per competir?

-Jo vaig jugar a futbol fins als 32 anys, quan em vaig lesionar i vaig haver de deixar-ho. Allà em vaig aficionar al muntanyisme i els amics que vaig anar fent em van fer enganxar a les carreres. Als 40 i poc em va sortir un esperó i, com que no podia córrer, anava a nedar a la piscina. Allà, un amic em va proposar fer triatlons; jo volia competir, així que em vaig comprar una bici de segona mà i als vuit dies ja era en un triatló [riu].

-¿En quants Ironman ha participat?

-De 25 a 30 segur. La Travessa Matagalls-Montserrat, per exemple, l’he fet 30 anys seguits. Aquesta m’agradava moltíssim i em va costar deixar-la. A més, maratons de muntanya, mitges maratons... la Mataró-Arenys, que són 10 km nedant, l’he fet unes 25 vegades.

-Quina bèstia. ¿Ara entrena cada dia?

-Clar. Jo he sigut pagès tota la vida; ara, durant el dia treballo en el negoci familiar fent flors, i a la tarda vaig a córrer: la muntanya és la meva passió. ¿Saps què passa? A mi no m’agrada llegir ni veure la tele... però soc molt inquiet: em fico al bosc i començo a veure les arrels, els senders... ¡Cada dia busco camins nous! I em vaig fent les meves pel·lícules sobre com va ser tot això fa 500 anys.

-Diu que sempre ha sigut pagès.

-¡Sí, des dels 14 anys! De fet, el treball me'l prenc com a preparació física, perquè si no, ¿què faria jo a la meva edat? ¿Asseure’m al sofà? Estic acostumat a patir físicament perquè començàvem a les sis del matí a arrencar patates.

-I aquest sofriment l’aplica a l’esport.

-Ara, quan corro i pateixo, penso: “¿Recordes el que paties quan arrencaves patates? ¡Això no és res, tio!". Procuro aguantar com sempre, però la resistència sense voler va baixant; abans patia agafant patates i ara pateixo corrent l’Ironman [riu].

-Diuen que és una de les carreres més dures del món.

-És dura, sí..., però si et dic la veritat, em sembla més dura la Matagalls-Montserrat. La gent em pregunta: "¿I els genolls?", doncs van de conya. I si em fan mal, s’arreglen sols [riu]. A nivell físic estic bé; fa anys vaig tenir un pinçament de ciàtica que fa que corri una mica de costat, però vaig bastant bé.

-Esportivament parlant, ¿què el manté viu?

-Que no sé com acabar. Acabo una carrera i dic: "Ara ja està". Però en surt una altra i torno a dir: "Bé, després d’aquesta prou". Uf... però si ara... estem fent l’entrevista i tinc ganes de córrer [riu].

-¿Què hi diu la seva família?

-Que estic boig [riu]. La que té més paciència és la meva dona; si corro és gràcies a ella, perquè em diu: “¡Ves-te’n a córrer i no m’aclaparis!” [riu]. Tinc set nets, per això corro tant [riu]. I a un net de 12 anys li dic que quan ell faci el primer Ironman serà quan jo em retiri. Perquè home, ¡d’aquí a 10 anys encara correré!

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Segur. De vostè m’ho espero tot.

-Quan he anat a córrer al País Basc hi ha gent que m’ha dit que ha començat a córrer després de veure’m a mi. Allà em tenen una estima increïble: es volen fer fotos amb mi a la meta, em paren pel carrer... Veure’ls feliços a mi també em motiva per seguir.