"El carrer és una manera molt respectable de guanyar-se la vida amb la música"

Té 24 anys i des dels 17 que recorre el món amb la seva música. És la seva vida i la seva professió. Guanya prou per defensar-se i seguir en ruta, però també guanya amics, ciutats, el reconeixement del públic i dels professionals. L’any passat es va endur als Estats Units el títol de ‘millor músic de carrer del món’ en la primera edició dels Universal Street Games.

¿Músic a seques o músic de carrer?

La paraula que més em definiria seria ‘performer’. Em dedico a actuar; puc fer-ho al carrer o en un escenari. Disfruto tocant, però el que més m’agrada ara és el carrer, perquè pots fer disfrutar la gent amb una cosa que no s’espera, sorprendre’ls, i es creen moments molt especials.

¿També fan gires d’estiu?

Sí, es toca més, perquè la gent és més al carrer i també perquè hi ha molt turisme. Aquest estiu vaig amb dos amics, un titellaire de Conca i un músic italià, tot i que cada un tenim el nostre xou.

¿Com són les seves actuacions?

Era mes instrumental, però ara també canto. Vaig amb un carretó on porto l’amplificador, els meus pedals i el ‘looper’ que em grava en directe el que estic tocant i ho reprodueix en bucle. I la guitarra, és clar. Fa poc, a Copenhaguen, es van arribar a ajuntar més de dues-centes persones a la rotllana i noto que el xou va millorant.

¿Quan va començar a tocar al carrer?

Va ser fa set anys. Era en un grup, em cridava l’atenció aquest món, però veia que professionalment era molt difícil poder viure, fins que vaig descobrir que sí que podia fer-ho tocant al carrer. La primera vegada va ser per la passió de compartir la música... i perquè amb un amic vam descobrir que hi havia un endoll al costat d’una parada de metro a València. Després vaig fer un primer viatge a Barcelona i va començar tot.

D’allà a ser elegit el millor músic de carrer...

Va ser en els X Games. Primer era una competició ‘online’ i despré, en la final a Minneapolis, vaig guanyar la categoria de músics. Va ser una experiència molt bona; el premi era el viatge i poder ajuntar-te amb altres professionals, perquè hi havia també ballarins i esportistes.

¿És una professió?, ¿es pot viure d’això?

És la meva manera de viure. Crec que és una manera molt respectable de guanyar-se la vida amb la música; no tot són discogràfiques i grans escenaris. Em puc defensar, em pago necessitats bàsiques i el necessari per a la meva activitat i ho he fet des que tenia 18. Em sento un professional d’un gremi.

¿On els tracten millor i pitjor?

A Itàlia et reben molt bé, hi ha molta tradició d’‘artista di strada’, però hi ha països on s’ha confós la cultura al carrer amb la mendicitat. On més problemes he tingut és a València, perquè no permeten tocar amb amplificador, però és que és indispensable. Em va arribar una multa de l’any passat. D’alguna manera s’ha de regular, triant espais o moments,

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿On es veu d’aquí a 10 anys?

Amb una guitarra a la mà, el temps dirà on, però no descarto que sigui al carrer.