Teresa Serradell: "En el futbol, com a la vida, tot és joc i atzar"

Aigua, terra i aire són dimensions en les quals Teresa Serradell (Vilanova de Meià, 1966) té alguna cosa per explicar. Quan es va fer la piscina a Linyola, el poble on va arribar de petita, ella i les seves germanes ja sabien nedar. Van ensenyar a fer-ho a tot el poble. Però el futbol també l’atreia. Seguia entrenaments i partits del seu germà, en Mingo, i es moria de ganes de cobrir una baixa.

¿Què veia en el futbol?

L’habilitat que es requereix amb els peus. Pensar, mesurar la potència, la precisió, regatejar, no és el mateix que amb les mans. Dona-li una pilota a algú que no hagi jugat mai a futbol i a veure què fa amb ella als peus. És un joc, a més, en què jo veig molts paral·lelismes amb la vida.

¿Quins?

Ens plantegem una estratègia de vida, de vegades juguem de titular i d’altres ens quedem a la banqueta. Ens lesionem, ens fitxen, arriben nous fitxatges i ens desbanquen, apliquem tàctiques noves, ens posen gols, els fem... Com en el futbol, tot a la vida és qüestió de joc i atzar. Mai saps quin serà el resultat.

¿Com valora que ja es comenci a enfocar en els mitjans el futbol femení?

Ho celebro com tota conquesta d’espais que eren reservats per a homes. Es trenquen tòpics. Molts queden parats per l’habilitat i visió de joc de moltes jugadores. No tot és potència a la vida. Sempre millor habilitat que potència. Xavi i Guardiola eren mestres de la visió, no de la potència.

Vostè també va conquistar un lloc reservat per a homes, entrenant.

Em vaig presentar al curs d’entrenadora de futbol juvenil, futbol sala i regional fins a 3a divisió fa 35 anys, quan no era normal que una dona ho fes. El meu germà hi anava i em va animar a fer-ho també. Amb ell sempre comentàvem els partits que vèiem. Vaig superar totes les proves físiques i teòriques. I el 2003, amb 37 anys, em vaig treure el títol d’entrenadora nacional.

¿Els va utilitzar?

Alternava les meves classes de mates a l’IES d’Artesa de Segre amb la feina com a segona entrenadora del Mollerussa, amb contracte, durant tres anys. Van ser els meus anys a la banqueta, però sempre he anat al camp, avui segueixo un dels meus dos fills.

També va ser pionera com a professora de natació.

Vam tenir la sort que a Vilanova de Meià, on vam néixer, van fer la piscina fa 57 anys. I el capellà ens va ensenyar a nedar. També ioga i música. A l’arribar a Linyola es va reclutar gent per formar-se com a monitors amb vista a la piscina que es va inaugurar l’agost del 84. Les meves dues germanes i jo vam fer el curs. Jo vaig ser professora de natació 15 anys. Vam ensenyar a nedar tots els nostres veïns i els dels pobles de l’entorn.

Aquells alumnes són públic avui a les conferències que organitza.

A l’octubre una conferència de Gonzalo Boye obrirà la cinquena edició de les Aules d’Extensió Universitària (AEU) de Linyola, un projecte amb la UdL de xerrades i sortides culturals per acostar la cultura als pobles. Som 261 socis ja.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Ens queda la dimensió aèria... ¿A què la vincula?

Al viatge, que és la meva altra gran afició. He viatjat tot el que he pogut, amb les meves germanes, les meves amigues i en família. L’últim gran viatge ha sigut a Alaska. Viatjar és la millor inversió en tu mateixa que no et traurà mai ningú i sempre la portes amb tu.