Sandra Iruela: «Els dòlars fan una olor peculiar que jo associo al poder»

¿Quina olor feien els exuberants i mítics jardins de l’antiga Babilònia? L’exposició Luxe, dels assiris a Alexandre el Gran, actualment al CaixaForum de Barcelona, permet al visitant transportar-se a l’Orient Mitjà de fa 2.500 anys gràcies a una fragància dissenyada per Sandra Iruela (Mataró, 1976). Fundadora de l’escola de perfumeria Sandir, Iruela té la seva pròpia línia de fragàncies d’autor i ja va posar olor a diverses obres del Museu Abelló per facilitar l’experiència artística a persones amb discapacitat visual. Ara prepara una exposició sobre les olors de Barcelona.

Mmm.... Aquí fa molt bona olor. ¿Això és el que olorava el rei Nabucodonosor II?

Els arbres i plantes que hi havia en aquella època no són les que podem veure en un jardí actual, però vam seleccionar les que ens va semblar que evocaven millor aquella època. Hem utilitzat notes de fulls de l’arbre de l’encens, que transmet una sensació fresca, tonificant, alegre, de bon rotllo.

L’olfacte ens transporta en el temps i l’espai, però el tenim oblidat.

Tenim la capacitat de reconèixer fins a 10.000 olors, però només ens fixem quan ens agraden molt o bé quan ens disgusten, llavors es dispara una alerta perquè ens recorda alguna cosa. L’olfacte és el sentit més emocional. El 80% d’una emoció està influïda per una olor.

Patrick Süskind, l’autor de ‘El perfum’, deia que “qui domina l’olor, mana al cor de l’ésser humà”.

És així, totalment. Una olor ens pot evocar un passat, ens permet atraure una persona, ens fer sentir bé o malament... És tan potent emocionalment que per això es treballa cada vegada més el concepte olfactiu a nivell de marca. El que passa és que no tenim cultura olfactiva.

¿Per què?

Un, per la bipedestació: des del moment en què ens posem dempeus perdem l’orientació i el sentit de l’olfacte. I dos, perquè no ens ensenyen de petits.

Vostè va néixer amb un bon nas.

Des de molt petita les olors em fascinaven, ho olorava tot. Quan tenia 9 anys va néixer la meva germana i tinc gravada la seva olor en la memòria: la pell, la robeta, tot el concepte de nounat. De nena em gastava tots els meus estalvis en perfums.

Va estudiar enginyeria química.

Vaig tenir la sort de poder fer el meu treball de final de carrera amb un perfumista i vaig estar vuit anys al laboratori d’I+D de Puig. Després vaig treballar a França, a Grasse, que és el bressol de la perfumeria, i allà vaig començar a entreveure el que seria el meu lema: els clients petits també tenen dret a tenir la seva olor.

O sigui, fragàncies a la carta.

El meu primer client va ser un empresari de Formentera que es va posar en contacte amb mi perquè volia captar l’essència de l’illa i convertir-la en un perfum per vendre a les seves botigues. Em va portar pels camps de savina, l’arbust típic de les illes balears, i després de donar-hi moltes voltes el resultat va ser un èxit.

¿Quina és la fragància més complexa que li han demanat?

Una vegada un hoteler em va demanar una olor de transparència. Primer vaig intentar descriure què és el que volia exactament i al final vaig trobar una nota que feia una sensació aquosa, transparent i molt neta.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

A l’exposició de CaixaForum es veu molt clara la relació entre fragància i luxe. ¿En quina olor es traduiria avui el poder?

En l’àmbit d’essència, el pàtxuli per exemple, que és una fusta amb molt de cos i presència, i ve a dir: “Aquí estic”. Conceptualment, els bitllets, especialment els dòlars, fan una olor molt peculiar que jo associo al poder.