Mònica Marull: «Soc com una pediatra, veig els quadros com els meus bebès»

La major part de la jornada de treball de Mònica Marull (Girona, 1976) transcorre al subsol de la Fundació Tàpies, on s’emmagatzemen un centenar d’obres de l’artista. Sobre la taula de la conservadora-restauradora del museu del carrer Aragó de Barcelona hi ha una pila de plats blancs. Fora del context de la sala d’exposició, semblen part d’un càtering, però es tracta de l’obra Pila de Plats (1979), que Marull està revisant.

¿Què és el primer que fa quan entra a la Fundació?

Fer un volt per veure com estan els quadros de l’Antoni i...

¿L’Antoni? A Tàpies no se’l sol anomenar pel nom de pila.

És que jo el vaig tractar des de petita. El meu pare, Jesús Marull, era el seu restaurador. Vivien molt a prop l’un de l’altre, al barri de Sant Gervasi, i el meu pare em deia sovint: “Acompanya’m a veure l’Antoni”. Era una relació molt propera. Per a mi no era el gran Tàpies, sinó més aviat com un avi.

Va heretar l’ofici del seu pare llavors.

Quan tens 18 anys vols ser el contrari que els teus pares i jo vaig estudiar enginyeria tècnica industrial. Però vaig començar a anar al taller del meu pare a les Drassanes a rentar quatre pinzells i vaig acabar aprenent l’ofici a l’antiga, com un aprenent. Vinc a la Fundació els dilluns i la resta de la setmana treballo al taller.

¿És difícil conservar les obres que estan fetes amb una persiana metàl·lica vella i abonyegada, amb espuma de matalàs barat o amb sorra?

La persiana ja era vella quan la va fer i la sorra tampoc em preocupa, està fixada i és com el pigment d’una pintura. La gent es pensa que un matèric d’Antoni s’espatlla molt però no és així, si el tractes bé. Ara bé, l’espuma de matalàs a la llarga es degradarà i és possible que desaparegui. La meva feina és frenar l’envelliment i afavorir la conservació. Si ho faig bé, en principi no hauria de restaurar res.

La restauradora que no restaura. Curiós.

Al taller és diferent, però a la Fundació passo moltes hores fent fotos, paperassa, informes... per veure l’evolució de les obres i saber si són estables.

¿Tàpies va dir alguna cosa sobre com conservar les seves obres?

En general li agradava que el pas del temps fos evident a les seves peces, tant pel que fa a la neteja com a l’envelliment. Ell era conscient que les matèries s’assequen, s’encongeixen i s’esquerden i crec que jugava amb això. Es tracta d’arribar a un punt mitjà, deixar que envelleixin sense que m’afecti a mi la conservació.

¿Què és el més estrany que li ha passat a una obra de Tàpies?

Una vegada un nen va escopir en un quadro que estava en préstec en un altre museu. Em van trucar de seguida per veure què feien i els vaig dir que no m’esperessin, que el netegessin de seguida.

Té una relació gairebé maternal amb les obres.

No diria que són com els meus fills, però soc com una pediatra: els veig com els meus bebès. Els tinc respecte, evidentment, però si estigués pensant en els diners que valen i el que podria passar si m’equivoqués no podria treballar.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Tàpies té fama de complicat. ¿Les xerrades que vostè fa sobre la seva feina ajuden a acostar-lo al públic?

M’agrada explicar el que faig, és una oportunitat per arribar a la gent d’una altra manera i descobrir-los aquest món nostre que no es veu. Hi ha gent que diu que no li agrada l’obra de l’Antoni perquè no l’entén. ¡Jo tampoc entenc gaires coses! El meu coneixement és més matèric. ¿Que per què ha dibuixat un signe d’infinit aquí i no allà? Ni idea, però la peça m’agrada.