Ikechukwu Odeja: "Tot el que sé de Biafra ho he après a Europa"

A finals dels anys 60 del segle passat, Europa s’estremia davant les imatges de la fam a Biafra, al sud-est de Nigèria. L’impacte emocional va quedar en la memòria, però el conflicte polític que va provocar aquella situació es va anar esvaint. Ikechukwu Odeja (Biafra, 1977) va arribar a Europa el 2006 fugint de la violència contra els igbos a Nigèria i es va instal·lar a Barcelona. Des d’aquí va descobrir la història del seu poble, un dels conflictes més sagnants de l’Àfrica postcolonial que amenaça de reproduir-se.

Vostè solia escriure el seu nom com Ikechukwu Christian Odeja.

Nosaltres tenim dos noms i un cognom. Ikechukwu és de la meva tribu i significa ‘poder de Déu’ i Christian és el nom anglès que t’han de posar per poder-te batejar. Però aquest me l’he tret. Ja soc grandet per decidir com em vull dir.

Pertany al poble igbo, que és majoria a Biafra.

La meva llengua materna és l’igbo, però a l’escola només vaig aprendre anglès. Hi havia un cartell que deia: No es permet parlar igbo. Tampoc estudiem la història de Biafra. El govern de Nigèria no vol que ens preguntem qui som, d’on venim i perquè estem en aquesta part del món. Saben que tornaríem a intentar-ho.

¿A intentar la independència?

Sí. Cada 30 de maig sortim al carrer a recordar la declaració d’independència del 1967. La Nigèria actual se la van inventar els anglesos el 1914 i als igbos ens estan matant des d’aleshores. Hausses, igbos i iorubes som molt diferents per viure en un mateix país. Al nord són musulmans, mentre que al sud som cristians, no vestim la mateixa roba, no mengem el mateix... El meu passaport és de Nigèria perquè m’obliguen, però el meu país és Biafra.

Després de la declaració d’independència, la guerra de Biafra va provocar un milió de morts.

Altres fonts parlen de fins a sis milions. Però no és la guerra de Biafra, és la guerra de Nigèria, avalada per gairebé totes les potències mundials, contra Biafra. Nosaltres sempre hem sigut gent de pau.

Vostè no va viure la guerra.

No, jo amb prou feines sabia que hi va haver una guerra. Dir Biafra a Nigèria és com tirar una bomba, la gent entra en pànic. A prop del meu poble hi havia un pou d’aigua enorme que em cridava molt l’atenció quan era nen. Després de molt insistir, el meu avi em va explicar que va ser un refugi durant la guerra. Era l’únic que sabia. La gent tenia por i no volia recordar.  

¿Quan es comença a interessar per la història del seu país?

Tot el que sé de Biafra ho he après a Europa, gràcies a internet i a Radio Biafra, que emet des d’Anglaterra i va ser fundada pel nostre líder, Nnamdi Kanu, el 2009. Ell ha difós la nostra història i ha unit els habitants de Biafra que estem repartits per tot el món.

¿Què el va portar a deixar el seu país?

La majoria d’igbos viuen a Lagos, al sud-oest, o a Abuja, la capital. El meu pare va tenir 4 dones i dels meus 19 germans cap viu a Biafra perquè allà no hi ha futur. Jo tenia una botiga de cortines en un mercat de Lagos on la majoria som igbos i una nit del 2005 el governador va manar cremar-lo. Quan vaig veure la meva botiga en flames em vaig desmaiar. Els bombers no em van ajudar i només en van quedar les cendres.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Pensa que podria tornar a esclatar una guerra?

És possible i si això passa jo hi aniré. Si em maten, almenys moriré a la meva terra i moriré feliç. Nnamdi Kanu diu que Nigèria està construïda sobre una mentida i que la seva única arma és la veritat, però no sé fins quan podrem resistir. Només volem viure en llibertat i dignament. Si Europa vol frenar la immigració, que ens ajudi a celebrar un referèndum per saber quanta gent vol sortir de Nigèria. La majoria tornaríem.