Anar al contingut

GENT CORRENT

Maria Alemany: «Per casa meva hi deuen haver passat uns 100 gossos»

Va convertir la seva llar en una casa d'acollida de gossos maltractats, dels quals deu ara ja són part de la seva família

Manuel Arenas

Maria Alemany: «Per casa meva hi deuen haver passat uns 100 gossos»

DANNY CAMINAL

Maca. Tula. Nika. Hulkito. Doly. Triki. Rose. Don Vito. Paca. Tofi. Aquests són els noms dels 10 gossos que ja són part de la família de Maria Alemany (Barcelona, 1973), el pis de la qual ha sigut aquests últims 10 anys una casa d’acollida de gossos maltractats i abandonats a Andalusia. Ella –que viu amb el seu marit i els seus dos fills– s’encarregava de cuidar-los mentre buscava famílies per donar-los en adopció, però s’ha vist obligada a deixar d’acollir perquè ja són multitud. Aquesta és la història de com uns animals, amb moltíssim afecte, van deixar d’estar de passada per quedar-se en una llar barcelonina on els volen.

-¿Com van començar les acollides?

-Fa 10 anys teníem dues gossetes i sempre m’han agradat els llebrers. Un dia vaig veure a Facebook que una associació andalusa demanava ajuda per acollir cadells; hi vaig contactar, però buscaven cases més pròximes.

-Però li va quedar el rum-rum.

-Exacte. Vaig contactar amb una protectora de l’Hospitalet, Proyecto Galgo, que els portava des de gosseres andaluses on se’ls anaven a carregar. Així va arribar la Maca, que tenia pànic i va trigar dos anys a deixar-se tocar per desconeguts; no sé el que li deurien haver fet. Volien portar-la a una fira per si algú l’adoptava, però ens la vam voler quedar. I la cosa no va quedar aquí.

-Aquest va ser l’inici.

Veure com pots ajudar un gos t’enganxa, et proporciona tant benestar que necessites tornar a fer-ho. A través de Facebook vaig anar coneixent protectores d’Andalusia, on tenen un problema molt greu amb el maltractament, l’abandonament, les carreres i la caça. Els altres nou i molts d’altres també han vingut d’allà.

¿Quants gossos ha acollit?

En aquests 10 anys, entre els que se n’han anat i tot... per casa meva hi deuen haver passat uns 100 gossos. Sempre els he esterilitzat, perquè pensava que així no m’ajuntaria amb quatre gossos... ¡Doncs me n’he ajuntat amb deu! [riu]: la més antiga fa vuit anys que és amb mi; la més recent, des de l’octubre passat. ¿Me’n penedeixo? Doncs no, perquè els estimo un munt, però reconec que et treuen llibertat, per exemple per viatjar.

-I això que la seva intenció no era quedar-se’ls.

-Excepte un, que sí que volia quedar-me’l, la majoria els portava amb la intenció d’acollir-los i, després d’un temps, trobar-los una llar. Amb la Paca, per exemple, van trigar nou mesos a enviar-me la cessió al meu nom perquè jo pogués donar-la en adopció. ¿Tu creus que als nou mesos volíem donar el gos? ¡Si ja li agafes carinyo tenint-lo tres dies! Amb el Hulkito, per exemple, la intenció era buscar-li casa al treure’l d’una gossera de Sevilla; però, al treure’l el transportista de la gàbia i donar-me’l, ¡el gos se’m menjava a petons! I el meu marit em va dir: “No li busquis casa”.

-¿Quan va decidir que no n’acolliria més?

Quan en vam arribar a tenir 11: ja no hi cabem, al cotxe, i això ja és una bogeria [riu]. Fa dos o tres mesos vaig parar. M’agradaria continuar ajudant, però ja no puc moure’m amb ells ni mantenir-los; si en tinc tants és perquè ara soc mestressa de casa i puc dedicar-los temps. El dia que visqui en una casa amb exteriors, no et dic que no torni a acollir-ne.

¿I si es troba un gos abandonat pel carrer?

-En aquest cas no el deixaria tirat: el tindria a casa i intentaria buscar-li una acollida o una adopció; l’últim que faria és trucar a la gossera.

-Dels que té ara, ¿en donaria algun en adopció?

-[Esbufega] A veure... ja tenen el xip, estan censats amb el meu nom... Em costaria, ara seria incapaç: em faria la sensació que els estic enganyant, perquè crec que ells ja saben que són part de la meva família.