Gemma Bruna: «Recordar el que hem viscut és com imprimir les fotos»

Amb 7 anys ja escrivia relats senzills. A casa seva no hi havia televisor, i llegir i crear les seves històries van ser els dibuixos animats d’aquesta filla única gran part de la seva infància. A la seva escola, a més, la Santa Anna (Bailèn, 53), despertar el gust per la prosa i la poesia era prioritari. “Ens obrien molt els ulls al món de les lletres, com ja feien els meus pares a casa”, explica Gemma Bruna (Barcelona, 1976). Ella va triar estudiar Periodisme, no per fer-se corresponsal de guerra, ni tan sols per viatjar. Desitjava simplement escriure històries pròximes, que, d’una altra manera, passarien desapercebudes. Després d’uns anys de periodisme de carrer, treballant en una agència de notícies, i altres en comunicació corporativa, avui és un simple calaix de fusta el que rescata el seu somni.

Amb la idea de presentar les biografies en un calaix de fusta, ¿què representa?

Aquell calaix a casa, o l’armari, el bagul, la caixa on guardem fotos impreses, cartes, postals que gairebé mai tornem a mirar o llegir, però que formen part de les nostres vides. Nosaltres donem l’oportunitat d’obrir el calaix i donar sentit a tots els moments viscuts.

Quan diu ‘nosaltres’, ¿a qui es refereix?

Yolanda Nogué, amb qui vaig crear el projecte Calaix del Record (www.calaixdelrecord.cat).

¿A partir de què van gestar la idea?

Ens vam creuar un dia en una cantonada de l’Eixample. Havíem anat juntes als jesuïtes de Casp. Després vam perdre el rastre l’una de l’altra. Ella va estudiar Dret i treballa com a advocada. Però al topar al carrer em va dir que seguia un blog que vaig posar en marxa el 2012 (www.depetita.cat), i que la seva família volia regalar-li al seu pare un llibre amb les seves memòries. Em va preguntar si jo l’escriuria.

Perquè el seu blog De Petita, ¿de què tracta?

Són petits retrats de persones del meu entorn que jo trio i que, a través dels records de la seva infància, estableixo un cercle narratiu amb la seva vida actual. A totes les persones ens marca la nostra infància. Per bé o per malament, la infància reflecteix com som d’adults, i viceversa. Com ens comportem avui respon a com es van comportar amb nosaltres a la infància.

Va acceptar l’encàrrec de la primera biografia.

Sí, i buscant fotos i preparant les entrevistes amb el pare de la meva amiga, vam dir: ¿Per què no donar-li l’oportunitat de viure aquesta experiència a molta més gent?

El llibre de la pròpia vida. Ha d’emocionar tenir-lo a les mans. I terapèutic.

No el vam crear pensant en com de terapèutic que pot arribar a ser, però treballar el record ho és. A partir dels 60 o 65 anys, quan es creua la meitat de la vida, sorgeix la necessitat de mirar enrere i fer balanç. Hi ha qui desitja crear l’arbre genealògic familiar, o retrobar-se amb els seus orígens. Calaix del Record ajuda a recuperar i ordenar el llegat memorístic d’una vida. Recordar el que hem viscut és concedir temps a valorar-ho, com imprimir les fotos.

N’imprimim poquíssimes ja.

Internet i la digitalització ens han imposat un canvi brutal i unes vides molt veloces, sense mirar enrere. Abans, rememoraves un viatge a l’anar a buscar les fotos que revelaves. Avui preparem el següent viatge sense gairebé haver tornat a mirar les fotos de l’anterior. Vivim molt ràpid, i això també dona sentit al nostre projecte, que permet parar-se i digerir el que hem viscut, prendre perspectiva, fins i tot fer les paus amb el passat.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

No tothom, per això, podrà costejar-se l’elaboració d’un llibre.

Per això vaig crear tallers d’oralitat i escriptura de records, per facilitar aquest exercici entre persones grans, de manera gratuïta, en cases regionals de Barcelona i espais de recolzament de Mémora. A partir d’un objecte personal, estirem el fil de records d’infància. Jo trenco el gel amb la foto d’una Hispano Olivetti que de petita sempre vaig adorar i que vaig rebre de regal als 40 anys.