Josep Maria Pérez: «Parlo per persones que no poden parlar».

Josep María Pérez va haver de passar per allò tan terrible que és tenir una mare amb la malaltia d’alzheimer, una mare que es va apagant a poc a poc i que un dia deixa de reconèixer el seu fill. Com que no hi podia fer res, es va preguntar: “¿Què hi puc fer? ¿Què està a la meva mà fer?”. Va prendre consciència que la seva feina de camioner li deixava temps lliure, que tenia horaris flexibles i marge per passar a l’acció, i va organitzar un dinar per recaptar fons per a la investigació. Va reunir 170 persones i va recaptar 9.000 euros. Aquest èxit el va animar a seguir, i avui és la persona que, a títol individual, més fons ha recaptat per a laFundació Pasqual Maragall. Una espècie de rei dels donants.

–Expliqui’m, ¿quant ha recaptat en total?

Doncs en total... Comptant el pròxim dinar, que és el 6 d’abril, uns 135.000 euros.

–Vostè sol.

–Jo sol amb l’ajuda de tota la gent que m’ha ajudat.

–Un poder de convocatòria impressionant. ¿Té algun secret?

–El secret és fer les coses. Trucar a la gent que et pot ajudar i aconseguir que es posi al telèfon. Recordo quan vaig trucar per primera vegada a la fundació. Vaig preguntar pel director, el doctor Jordi Camí, i s’hi va posar a la primera.

–¿Què li va dir?

–Li vaig dir que volia recaptar fons per a la recerca sobre l’alzheimer. I em va dir: “¿Però tens algú darrere?” Li vaig dir que no, que era jo sol. Li vaig explicar el que volia fer i com ho volia fer, i em va dir que es treia el barret. Després, el dia del dinar, li vaig preguntar què havia pensat quan li havia trucat, i em va dir: “Tenia clar que ho faries. Per la teva determinació”.

–Algú el deu haver deixat esperant...

–Jo truco diverses vegades fins que m’agafen el telèfon. I els dic: “Parlo per persones que no poden parlar”. Per al pròxim dinar he aconseguit 27 patrocinadors privats. Jo mateix em sorprenc.

Per a aquest primer dinar, ¿d’on va treure 170 persones?

–Majoritàriament del port. Per la meva feina hi he conegut molta gent.  Vaig parlar amb el cap de policia i després amb el director, i vaig aconseguir que em deixessin el poliesportiu. Tothom es va portar molt bé. Vaig trucar a l’ajuntament, i el mateix: “¿Tens algú darrere?” Els vaig demanar taules, cadires i un escenari. L’empresa que els va subministrar només va cobrar la meitat. El bon rotllo s’enganxa.

–¿Això va ser fa quant? La seva mare encara vivia, ¿m’equivoco?

–Això va ser fa cosa de 10 anys, i sí, la meva mare encara vivia. Era un homenatge a ella. Jo pensava: “Igual estic fent tot això i no ve ningú, però almenys hauré aconseguit que estiguem tres mesos parlant de l’alzheimer al port”.

–Corregeixi’m si m’equivoco: el del dia 6 serà el sisè dinar... Paella Solidària de la Comunitat Portuària de Barcelona per Vèncer l’Alzheimer. Es diu així, ¿no?

–Exacte.

–El sisè. Realment no va ser un èxit puntual.

–Per a mi va tornar la prioritat número u. A més, ara que estic jubilat tinc més temps. ¿Sap que algú em va dir que això que jo he fet s’estudia a la universitat?

–No m’estranya.

–He fet el que havia de fer. ¿La finalitat val la pena? Esclar que sí. Doncs ja està. El que és bo és que tinc la mateixa il·lusió del primer dia. Això és una passada viure-ho. I no faig només dinars, ¿eh?

–¿Què vol dir?

Doncs, per exemple, em refereixo al fet que també vaig aconseguir convèncer Andrea Motis per a un concert solidari. El vam fer al gener. Andrea Motis i Joan Chamorro.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Si jo treballés a la fundació, el tindria en un pedestal...

–He, he. Em tracten molt bé quan vinc. Són molt macos.