María Zamora: "Agraeixo tant com em van normalitzar la mort"

L’Olegario era professor de música. Els seus alumnes l’estimaven amb bogeria. Tenien 8 o 9 anys quan, un matí, un altre mestre els va dir: L’Olegario ha mort. Tots van anar al funeral. María Zamora (Madrid, 1990) va plorar entre els seus companys l’adeu a l’entranyable Olegario. Avui agraeix moltíssim tot el que no li van amagar sobre la mort. Així va viure també l’últim viatge dels seus avis paterns, al poble d’Archidona (Màlaga). “De viure i morir, on millor se n’aprèn és als pobles”, diu aquesta dona que de petita demanava sempre esclops d’infermera quan la seva mare la portava a comprar-li sabates. Amb els esclops de la María, avui infermera geriàtrica, hi camina l’energia més bonica d’un hospital: l’amor per l’atenció de les persones, fins a l’últim moment.

¿Per què va triar infermeria i no medicina? 

La dona del meu cosí ho era i jo la veia tan amable, afectuosa... I el personatge de la Gertru, infermera en la sèrie ‘Médico de familia’ (Telecinco), era molt divertida. Jo pensava, que guai que és, quina empenta que té. Volia ser com elles. El metge, per mi, era un senyor molt gran que deia el que havies de prendre i se n’anava. Jo volia asseure’m amb la gent, conèixer les persones i resoldre els seus problemes.

¿Com va ser el seu primer dia en pràctiques?

Era el gener del 2009, a Neurocirurgia de l’Hospital Clínic San Carlos. Feia dos mesos que havia fet 18 anys. Era una nena amb una capsa plena de termòmetres per col·locar als pacients. A la primera habitació que vaig entrar hi havia dos pacients molt malalts. El que vaig veure em va impressionar. Tenia dues opcions: plorar i sortir corrents, o tirar endavant. I vaig triar posar els termòmetres.

¿Com va viure la primera mort allà?

Va ser un pacient que havia estat en coma. Em va impactar molt aquesta primera mort a l’hospital. Les infermeres ho van viure amb gran normalitat, però per a mi allò era molt important. Em sentia una nena entre adults. Com es moria la gent als hospitals i en la meva vida era molt diferent.

¿En què?

A l’hospital era violent i fred, no perquè patís el pacient. Tant de bo es morís la gent com es mor als pobles, a casa, envoltats de qui estimen, així ho vaig viure amb els meus avis. Encara ho recordo. Vam plorar molt, però va ser bonic, vam dinar recordant-los. Podia semblar fins i tot que ens alegràvem que haguessin mort. Agraeixo tant com em van normalitzar la mort...

¿Per això va triar geriatria?

Vaig fer un postgrau en pal·liatius per acompanyar en el procés final, sentia que podia aportar molt. Tot i que no fossin els meus pacients, jo parlava amb la família. Vivim envoltats de pèrdues, és inevitable. Agafar-li la mà a un pacient inconscient em semblava tan necessari, per a mi no era res extraordinari. Vaig triar infermeria per mirar la tele i llegir revistes amb els malalts, fins i tot plorar amb els seus. 

Vostè va escriure: Ser infermera i no ser feminista és no haver entès res.

Netejar, cuinar, cuidar persones dependents i criatures ho hem fet sempre dones. Els traços d’atenció són traços reproductius. M’aterreix la idea que el 2019 hi hagi dones cuidant casa, fills i persones grans dependents sense un sou. Moltes maltractades no tenen on anar. No tenen res. A canvi d’‘amor’ passen la vida treballant per a un senyor. I faig paral·lelisme amb infermeres i metges. Una infermera és una científica, però sempre ens creiem menys. Com qui cuida la casa i els fills, no valorem el valor de l’atenció.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Quin és fonamentalment aquest valor?

Posar la vida al centre, això és cuidar. I quan es fa, en l’àmbit personal i a les empreses, hi ha menys frustració i més felicitat. Per això els lideratges femenins tenen una forma diferent de resoldre problemes, amb empatia, diàleg i transversalitat, tothom cuidant-se de tothom.