Margalida Bover: "Sa primera vegada que me van dir que era anarquista tenia 9 anys"

L’angoixa s’apodera de Margalida Bover (Felanitx, 1953) davant del nínxol de Salvador Puig Antich al cementiri de Montjuïc. Aquesta mallorquina espontània, extravertida i passional va ser parella del reconegut activista anticapitalista i prefereix recordar-lo en espais lliures, així que ràpidament enfila cap al barri de Gràcia, que sí que forma part del paisatge emocional que van compartir. Bover, que va inspirar la cançó-himne A Margalida de Joan Isaac, es va desplaçar aquest cap de setmana passat a Barcelona des de Mallorca per participar en els actes de memòria i en la presentació del llibre Salvador Puig Antich. 45 anys després, una obra col·lectiva coordinada per Ricard de Vargas que inclou documents inèdits i les tres cartes que Puig Antich li va enviar a la seva companya des de la presó Model.

¿Com era la seva família?

Molt reaccionària. Jo era sa segona de vuit germanes i quatre germans i vaig dir que no era just que me fessin fer de criada des meus germans, que no els faria es llits i que no posaria ni llevaria taula si ells no ho feien també. Me varen castigar un any sense sortir de casa. Ets amics me duien llibres i me’ls passaven per sa finestra d’amagat perquè ni dret a llegir tenia.

No tolerava la injustícia.

Sóc molt apassionada i no m’agradava fer ses coses perquè s’han de fer. Era un impuls llibertari instintiu, una forma de vida. Sa primera vegada que me van dir que era anarquista tenia 9 anys.

No ha deixat de ser-ho mai.

No m’agraden es jefes, ni sa feina assalariada, no crec en sa propietat privada i he renunciat davant notari a una herència on estava nombrada. No tenc aferrament per res material, només aspir a ser jo sense tenir por.

Abans de fer els 17 anys va marxar de casa.

Me’n vaig anar amb un vestit, unes sandàlies i unes calcetes i no vaig tornar mai més. Vaig acabar en una comuna a Eivissa, on vaig descobrir que sa llibertat existía; i sa bona música, sa naturalesa, sa marihuana…  

Un temps després es va instal.lar a Mataró, on va conèixer Puig Antich.

M’estava a casa d’uns amics i un dia vaig obrir sa porta i vaig veure’l. Sa mirada… M’encantaven ets ulls verds d’en Salvador. Eren intel.ligents, dolços i lliures.

A les cartes que li va enviar posteriorment des de la presó, ell ho va descriure com "un flechazo”.

Era com si haguéssim estat esperant a trobar-nos i ja no mos vam separar. Ell va ser sa segona persona en sa meva vida que me va dir que jo era anarquista. Una cosa que me va agradar molt d’en Salvador era que me tractava com a una igual. Sa majoria d’homos, per molt revolucionaris que siguin, no mos veuen amb igualtat. Una revolució no és completa sense s'igualtat de sa dona, però sempre se quedava postergada. Per ell era una prioritat.

¿Sabia que militava al Movimiento Ibérico de Liberación?

No, sabia que estava en cerca i captura, però era el 1973, en plena clandestinitat, i ningú preguntava massa per evitar que, si queia un, caiguessin altres. Jo intuia coses, ell anava amollant cosetes i un dia li notava sa pistola per davall de s’americana. Me va dir que la duia per protecció.

Es van conèixer a principis de 1973 y el van executar al març de 1974.

Set mesos per construir tota una vida que després se destrueix en un moment. Xerràvem molt de tot, de canviar el món, i teníem plans de viure a la Cerdanya, en una casa oberta a tothom que volgués vindre i compartir. No ha passat ni un dia en sa meva vida que no me n’hagi recordat d’ell. Tenia 20 anys i se me va rompre sa vida, s’esperança.

Va patir moltíssim.

Després que el van detenir, me van començar a dur d’un lloc a s’altre per amagar-me, sense donar-me cap explicació de res. Sentia que no controlava sa meva vida i vaig decidir desaparèixer. Al 1976 va néixer sa meva filla i vaig dir-li Llibertat en homenatge a en Salvador. Ella va venir a salvar-me. Jo me volia morir i m’intentava morir, però ella me donà forces per viure. Divuit anys després va néixer es meu segon fill, en Martí.

Amb la petita Llibertat va tornar a Mallorca.

Fa 15 anys que visc a Capdepera, on he trobat es meu lloc. Sa meva casa està sempre oberta i he anat canviant ses coses amb petits gestos a dins des meu espai. Per exemple, quan surto a caminar sempre duc una bossa i uns guants i vaig recollint ses deixalles que trob per sa platja.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Què tenia Puig Antich que l’ha convertit en un referent?

Humanitat. No tenia ego i tenia sa humiltat de compartir i de fer ses coses bé. Era molt carismàtic. Es místics dirien que tenia una aura molt forta.