Niurka Mena: «¡El meu fill ha sigut una completa benedicció!»

Aquesta és la història de com una dona, Niurka Mena (Sagua la Grande, Cuba, 1973), va arribar a Barcelona des de Cuba l’any 2006, es va quedar embarassada, va voler fer-se l’amniocentesi, però l’hi van negar perquè “tot estava bé”, va donar a llum una criatura amb síndrome de Down sense gairebé saber què era, la va criar sola i, al cap de 10 anys, va passar de preguntar-se “per què a mi” a agrair a la criatura que la faci sentir viva.

-¿Per què se’n va anar de Cuba?

-Per feina. Al principi no volia venir. El pare del meu fill, que vaig conèixer a Cuba i que és català, va mediar per aconseguir-me una feina d’assistenta de la llar a Sant Cugat. Al cap d’un any de venir em vaig quedar embarassada.

-¿I va seguir amb el pare?

-Ens vam separar als cinc mesos de l’embaràs. Tot i que ell va estar pendent de certes coses, jo em vaig sentir molt sola.

-¿Com va ser l’embaràs?

-Al demanar l’amniocentesi, ja que és una cosa rutinària a Cuba, la llevadora em va dir que no feia falta perquè tot estava bé. Al néixer, després de la cesària i la incubadora, em van dir que la criatura tenia síndrome de Down.

-¿Com es va prendre la notícia?

-Em va caure el món a sobre. No entenia res, estava sola i amb prou feines sabia el que era la síndrome de Down: a Cuba, la gent ho amaga molt; jo mai havia tingut una persona així a prop. No parava de preguntar-me: '¿per què a mi?'.

-La va impactar.

-Sí: vaig estar 3-4 anys amb molta depressió i estrès, coses que tampoc coneixia perquè a Cuba no es viuen. Ara bé, quan la metge m’ho estava explicant... jo li vaig dir: “Miri. Jo no sé com el criaré, però l’únic que sé és que amor no n’hi faltarà”.

-Molt bonic.

-Els meus amics fins i tot em van dir que demandés la llevadora que no em va fer l’amniocentesi, però jo vaig pensar: “¿Què hi guanyaré jo si el meu fill segueix igual?”. No ho vaig fer, però sí que la vaig anar a veure, i, quan l’hi vaig explicar, es va posar a plorar i em va demanar perdó.

-Quina escena.

-Sí, i et diré una altra cosa: avui, fins i tot dono les gràcies a la llevadora per no fer-me l’amniocentesi. Perquè si m’hagués dit que el nen tenia síndrome de Down... no ho sé, però amb la falta d’informació que tenia, crec que no l’hagués tingut. Així que li dono les gràcies, perquè quan vaig tenir aquesta coseta a les meves mans... era incapaç de separar-me’n.

-¿Quan va sortir de la depressió?

-Hi va haver un moment concret: quan vam anar a l’Hospital Sant Joan de Déu per operar el nen de la maneta, ja que havia nascut amb un ditet de més. Allà vaig veure tantes malalties i mares que mai havien pogut emportar-se els fills a casa... que la meva manera de pensar va començar a canviar.

-Lògic, suposo.

-Vaig sortir de l’hospital que, ufff..., com nova i dient el mateix que dic avui: ¡El meu fill Jordi ha sigut una completa benedicció! ¡No el canviaria per cap altre nen del món!

-Ara té 10 anys, ¿no?

-¡Sí! És un nen més que especial per la seva manera d’arribar a les persones; té un toc de sentiment diferent. És una benedicció que m’ha enviat la vida per no estar sola, per sentir-me amb vida aquí. Sempre m’han encantat els nens, però això em va marcar tant que em vaig quedar amb ganes de tenir-ne més.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿Quins plans té amb ell?

-Jo treballo d’assistenta de la llar en una casa i fent substitucions cuidant els jesuïtes del Centre Borja de Sant Cugat, feina que disfruto i que també m’ha canviat la vida. Jo m’he tancat en el meu fill i ell en mi; ell sempre hi és, fins i tot per eixugar-me les llàgrimes.