Juan F. Beamonte Isern: «Als 42 anys vaig saber que em van 'comprar' per 150.000 pessetes»

Després d’un laberíntic procés judicial, fa un mes va recuperar la seva identitat: Juan Francisco Beamonte Isern (Barcelona, 14 de setembre del 1966). Als 6 anys va ser “comprat”, afirma, per un matrimoni de Banyoles en un hospici de Barcelona. És un dels 700.000 nens robats a Espanya.

– “Sempre vaig pensar que m’havien abandonat. Ara sé que vaig ser comprat per 150.000 pessetes [el que costava més o menys un Seat 124 en l’època]. Fins als 43 anys vaig viure una vida que no em tocava.”

¿Què recorda dels seus sis primers anys?

Vivia amb el meu pare i la meva àvia paterna. Ell va emmalaltir –tenia càncer d’ossos– i el metge, veient que estava molt avançat, va aconsellar a la meva àvia que em deixés en una escola que coneixia perquè pogués centrar-se a atendre el meu pare. Allà em va deixar i venien a visitar-me els caps de setmana.

¿Un bon lloc?

A la part alta de Barcelona. Un dia van venir a visitar-me i els van dir que jo ni era ni havia sigut mai allà. Mentrestant, m’havien portat a la Congregació del Bon Pastor i no van passar dues setmanes, el juny del 1973, quan un matrimoni de Banyoles –els Coll Corominola– van venir a buscar-me amb taxi. Em van dir que m’havien abandonat i que, a partir de llavors, serien els meus pares. 

¿No va oposar-hi resistència?

Si arribo a estar un mes més a l’hospici em moro. Era com una presó. El matrimoni ja tenia en acollida un nen del Bon Pastor de Girona. Als dos o tres mesos d’arribar jo, la mare biològica d’aquell nen va acceptar donar-lo en adopció. Llavors van intentar, sense èxit, tornar-me a mi. ¡Imagini’s! Em vaig tornar cohibit. Em vaig fer pipí fins als 14 anys. Vaig sortir d’aquella casa als 19, quan em vaig casar.

¿Llavors va saber la veritat?

No. Però recordo que quan em portava malament, ells em deien: “¡Amb els diners que ens vas arribar a costar! ¡Més de 150.000 pessetes!”. No li donava importància. Els meus papers certificaven que jo era Joan Coll Corominola.

¿Llavors?

El 2003 va morir la meva àvia paterna i em vaig sentir molt sol. Vaig posar el meu nom en una pàgina d’internet de recerques i el 2009 una cosina em va trobar. ¡Em va omplir de vida! Em va explicar la meva història i em va regalar fotos. Vaig conèixer els meus oncles i altres cosins... I vaig contactar amb SOS Bebès Robats, on em van recomanar buscar la meva partida de naixement original. En el registre de Sant Adrià de Besòs vaig descobrir que no havia sigut adoptat. La documentació havia sigut falsificada.

¿El matrimoni de Banyoles viu?

Sí.

¿Ha pogut demanar explicacions?

Ho vaig intentar. L’última vegada vaig trucar, em va atendre ella i li vaig dir: “He trobat aquests papers...”. I em va respondre: “Mira que ets fill de puta. Saps el mal que faràs a molta gent”. I em va penjar. No els vull cap mal. Només vull justícia.

¿Sap quin va ser l’origen de la injustícia?

Va ser un cas de tràfic. Tinc sospites, però no proves. 

¿I la seva mare biològica? ¿La va conèixer?

Ella, que ja es va desentendre de dues filles d’un anterior matrimoni, em va abandonar. En la reconstrucció de la meva identitat, vaig recordar que de petit havia anat a casa de l’àvia materna a Òdena. Em vaig presentar, la nova propietària de la vivenda em va donar una direcció de Castelldefels i allà vaig trobar una cunyada de la meva mare. La vaig localitzar per internet a Jaén. Em va venir a conèixer. Va morir l’any passat.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Un mal trago llarg i molt amarg, tot.

He sentit ràbia i impotència. Però soc psicològicament molt fort. No bec, en ma vida he fumat un porro, sempre he treballat molt –fa més de 30 anys que soc transportista–, tinc una família. I això no ha fet més que començar. Vull justícia i reparació.