Pere Alzina: "Una parella de falcons es menja 2.000 coloms a l'any"

Vet aquí una bona presa de Félix Rodríguez de la Fuente. Pere Alzina (Arenys de Mar, 1967) va ser un de tants nens que mantenia la seva mirada clavada a la pantalla del televisor mentre la peculiar veu de l’‘amic Félix’ detallava com unes bèsties en devoraven d’altres. El medi natural va ser l’espai de joc d’aquest biòleg durant la seva infantesa i adolescència. Amb els seus companys de colla buscava bolets i cargols, i simulaven trinxeres armats amb branques d’arbustos. Pescar pops i congres i construir-se coves al costat de les roques eren altres dels seus plans.

Divertiment altament sostenible.

Anàvem i veníem de l’escola a peu. Teníem ganes de córrer i explorar llocs desconeguts. No era ni millor ni pitjor que els jocs actuals, però era molt diferent, i és una cosa que conforma la teva personalitat.

I en el seu cas també el camí laboral.

A mi ja m’agradaven els temes de naturalesa, però també la música, l’art, la literatura i la filosofia. I un germà caputxí, el pare Lluís de Reus, que cuidava un jardí botànic al convent d’Arenys, ens va portar una setmana a caminar per la muntanya. Vam anar a La Guingueta d’Àneu (Pallars Sobirà) i va ser un viatge iniciàtic per a mi, el primer gran detonador. El pare Lluís era un humanista, coneixia la naturalesa i la filosofia.

Sempre hi ha un gran mestre que marca.

I en vaig tenir d’altres. L’Ajuntament d’Arenys organitzava activitats d’estiu. Jo volia fer un curs de mamífers, però no hi va haver prou gent i em vaig apuntar al que sí que tenia quòrum, el d’ocells. Vaig pensar que seria un rotllo. El professor era un tal Martí Boada. El científic naturalista i geògraf encara no era gaire conegut, però en aquell curs ens va captivar a tots, va ser una meravella. Més tard vaig conèixer i vaig treballar al costat de Jordi Sargatal, l’ornitòleg que va dirigir el Parc Natural dels Aigüamolls de l’Empordà i la Fundació Territori i Paisatge.

¿Què va aprendre d’aquests dos grans referents en l’estudi de la naturalesa?

Em va quedar sobretot la seva manera de transmetre la seva passió i entusiasme, la seva acció. Amb un pressupost molt limitat aconseguien fer moltes coses. I no anaven amb el pilot automàtic, no. Ells anaven sempre més enllà, en les seves explicacions i la seva tasca. Amb ells i a l’Escola de Natura del Corredor, vaig descobrir que hi havia gent que es guanyava la vida fent el que a mi m’agradava. I després de Biologia vaig fer un màster en enginyeria i gestió ambiental sobre aigües, residus, contaminació, aire...

Tot el que avui preocupa molt més.

De la meva participació en auditories ambientals i consultoria en temes de medi ambient, tinc clares dues idees: que l’acció local és molt important i que quan mires les coses amb detall veus molt més, però solem anar amb el nas apuntant a terra. Estaria bé que tothom conegués el cicle de l’energia del seu poble o ciutat, d’on venen la llum i l’aigua i on van els residus. Però sense tremendisme, el món no s’acaba, però és bo saber el que va bé i el que cal decidir. Prendre consciència.

Les seves xerrades i sortides guiades a Catalunya o països com Bulgària (www.beyondbarcelona.com) ajuden a crear consciència.

Almenys, conèixer. Una de les meves xerrades que més èxit té és: Animals i plantes que conviuen amb nosaltres. Els altres veïns. De vegades coneixem millor la fauna i biodiversitat més llunyana que la que tenim al costat.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Coloms i gavines ja voldríem a Barcelona tenir-los més lluny, és una convivència indesitjable, ¿té una solució?

Prohibir alimentar els coloms és una manera d’evitar-los. I afavorir les seves espècies depredadores, també. Una parella de falcons pot menjar-se uns 2.000 coloms a l’any, comptant les que alimenten les seves cries. A Barcelona n’hi ha tres parelles, instal·lar caixes niu en llocs òptims ajudaria que niessin i criessin més.