Eva Perisé: "Soc fan del Pirineu, el defenso a vida i mort"

Una vella capsa de cartró que en el seu dia havia contingut galetes va guardar durant més de 80 anys 172 fotografies en una casa de pagès de la Vall Fosca. Eren retrats de veïns d’aquesta vall del Pallars Jussà en plaquetes de vidre conservades entre fulls de calendari i que un dia algú va decidir entregar al Museu Hidroelèctric de Capdella. Eva Perisé (Castell, 1970) les va rebre. A les seves mans, el passat de la seva vall bategava en primera persona. Digitalitzades i impreses en una lona de gran mida presideixen avui l’exterior de les cases. Ara aquests rostres autèntics custodien les llars que van habitar, veïns d’antany que amb la mirada saluden el transeünt.

¿Què va sentir quan va obrir la caixa?

Em vaig quedar morta. I més al reconèixer la meva àvia en la tercera fotografia. “Vaig pensar: 'Déu existeix', perquè és un miracle que aquestes fotos hagin arribat al museu. Normalment acaben en mans de marxants d’art o de venedors en mercats d’antiquaris.

En canvi vostès les comparteixen al màxim. ¿Com va sorgir la idea d’exposar-les a la paret exterior de les cases?

Una persona gran, al comentar que faríem una exposició convencional en una sala del museu, es va lamentar, va comentar que semblaria que féssim fora de casa tota aquesta gent. I llavors vam pensar en la façana de la casa on va néixer o va viure cada persona.

¿S’han identificat totes?

Fins ara, unes 116 de les 172. Vam fer una crida a les xarxes socials i amb les fotos impreses als 19 pobles de la Vall Fosca. Són dels anys 36, 47 i 56, totes del fotògraf suís Fritz Ritz. És un material etnogràfic bestial que ha mogut moltes emocions. Després vam recuperar fotos d’uns altres dos fotògrafs, Pere Piqué i Rafel Marsol. En una vall tan petita –avui 754 habitants– hi van conviure tres fotògrafs.

¿Què sent caminant entre les fotos?

Sento orgull de pertànyer a aquesta vall, i pau, perquè les mirades d’aquests avantpassats fotografiats són calmades, tranquil·les, les de gent en pau amb si mateixa. Ara donen vida al poble, morirem vells però no tristos. De vegades sento nostàlgia de no haver conegut la seva època i les seves circumstàncies.

El Museu Hidroelèctric parla d’això, la Vall Fosca que va fer arribar la llum a pobles i ciutats (www.vallfosca.net).

Sí. Fa 100 anys enviàvem energia a les ciutats, després vam enviar mà d’obra i avui som un espai de lleure per a urbanites. Jo defenso a vida i mort aquesta terra, només soc fan del territori pirinenc. Per a mi el millor d’un viatge és tornar a casa. Va ser una barbaritat tancar les corresponsalies de mitjans aquí, com apagar-nos la veu. Però continuem parlant d’altres maneres, com amb aquesta mostra fotogràfica a l’aire lliure, ‘Caçadors de mirades’ –es podrà veure fins al 31 de desembre– o el concurs 'Microrelats de la Vall Fosca, 300 paraules inspirades en la nostra vall’. Als cims de les nostres muntanyes més altes, la gent deixa escrits els seus pensaments, ¿per què no convidar-los a fer-ho en forma de relat breu?

¿Què ens explica el relat real de la vida diària a la Vall Fosca?

Està feta de petites contribucions que són les que ens fan créixer, com a persones, com a poble i com a territori. El planeta és immens, però la seva cura comença al replà de casa, escombrant, apartant amb una pala la neu, acompanyant una veïna al metge, o saludant els nens de camí de l’escola. Benvinguts siguin visitants i turistes, entre tots hem de preservar el territori, l’esforç l’hem de fer tots en comú.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Com viu la seva experiència a la ciutat?

L’urbs m’engoleix, se’m menja. Vaig sortir del meu entorn rural per anar-hi a estudiar i després vaig sentir la necessitat de tornar a reconèixer-me al lloc a què pertanyo. Tinc molt sentit d’identitat i pertinença.