Anar al contingut

Jubilats indignats

Milers de persones sortiran aquest dissabte al carrer per protestar per la precarietat de les pensions i l'incert futur del sistema

Joan Cañete Bayle

Jubilats indignats

FERRAN SENDRA

Per internet corren uns versos, d'autor incert, que diuen: «No hay mayor temor para un gobierno conservador que un abuelo cabreado con el bastón en la mano, dispuesto a mostrar enojo ejerciendo su voto». Les lletres han arribat a Entre Tots d'EL PERIÓDICO a través de cartes de lectors, vehicle preferent pel qual els ciutadans fa temps (anys) que expressen el seu enorme malestar per la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions. Malestar és un eufemisme: els jubilats no estan molestos. Estan indignats, profundament cabrejats, tant com aquells joves que un 15 de maig van ocupar els carrers i les places al crit de «no hi ha pa per a tant xoriço». Per això, després de donar un avís, avui enviaran un missatge en tota regla: la Coordinadora Estatal en Defensa del Sistema de Pensions, la Plataforma de la Gent Gran de Catalunya i els sindicats han convocat més d'un centenar de mobilitzacions a Espanya per exigir pensions dignes i la seva revalorització d'acord amb l'evolució de l'índex de preus de consum (IPC). S'espera que les manifestacions siguin multitudinàries. Indignats, els jubilats es faran sentir.

Injust i immoral

«Ens queixem de no tenir el que ens mereixem, i no pel treball realitzat sinó per llei (article 50 de la Constitució). És injust, inacceptable, immoral, vergonyós i, el més important, inconstitucional», escriu Agustí Soberano, president del Partit dels Pensionistes en Acció. «Les propostes inconcretes que ha llançat el president del Govern no són més que cortines de fum per sortir del pas i de la pressió que sent al clatell després de les massives manifestacions, a més d'un intent desesperat per aconseguir que els altres grups li facilitin l'aprovació dels pressupostos. Una vegada més, els pensionistes queden sense respostes a les seves demandes. Una vegada més, milers de pensionistes (i futurs pensionistes) sortiran als carrers per continuar amb la lluita, fins que el seu clam obligui la classe política a asseure's a debatre seriosament, i aparqui els fins partidistes», adverteix José Manuel Fernández-Arroyo, assessor laboral de Barcelona. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

No cal ser economista per intuir què està passant amb les pensions. Els jubilats que ja ho són o els que s'acosten a ser-ho fa temps que se n'han adonat, no en va en aquests anys de crisi molts han vist els seus fills quedar-se a l'atur i els seus nets marxar  a buscar-se la vida a l'estranger amb els seus títols universitaris al cabàs. Durant anys, la pensió de l'avi ha sigut a moltes llars l'únic ingrés enmig d'atur i ocupació precària. Durant anys (des de la reforma del 2013), aquesta pensió només ha augmentat anualment un 0,25%, lluny de l'IPC. Amb més o menys detalls, els jubilats saben que el sistema funciona sobre la base del repartiment –els beneficiaris d'avui cobren el que aporten els cotitzants d'avui– i no de la provisió (no cobra el que ha pagat durant la seva vida laboral). I no cal ser, per dir alguna cosa, Luis María Linde, governador del Banc d'Espanya, per veure que si entre els seus fills i els seus nets s'imposa el model laboral low cost les cotitzacions a la Seguretat Social baixen i el sistema pateix. Si a això s'hi afegeix que la generació del baby boom, amb els seus sous anteriors a la crisi, es comença a jubilar, la crisi del model està servida.

Mala gestió

El que resulta molt difícil de fer entendre als jubilats, potser perquè no hi ha explicació, és que aquesta tempesta perfecta sigui inevitable. I apunten, sobretot, a la (mala) gestió del Govern. «I resulta que aquests governants d'avui, esgrimint sense vergonya el seu fracàs, ens diuen que no hi ha marge per a pujades, que ha disminuït la ràtio d'actius i jubilats i que aquests fons estan distrets, i que, si no fos per la seva abnegada gestió, Espanya hauria sigut rescatada, quan ha sigut una tropa d'insofribles polítics de tots els colors els que l'han segrestat i espoliat. I si aquesta pel·lícula acaba així, s'haurà de titular La gran estafa», denuncia Eduardo López, tècnic industrial de Terrassa. «El Govern ha buidat la guardiola de les pensions i comenta que no hi ha diners per seguir pagant, les pujades són irrisòries, queden en res, al pujar els preus de tot el que consumim diàriament (...) Em sembla vergonyós que juguin amb les pensions i els jubilats. Senyors polítics, posin-se a treballar pel bé de tot el país», escriu Antonia Cedillo, administrativa de Barcelona.

El Govern de Mariano Rajoy té un problema: molts jubilats no compren que l'única forma de gestionar les pensions sigui amb un 0,25% de pujada cada any, promoure els fons privats, anar buidant la guardiola per a altres coses i sentir comentaris feridors, classistes, a l'estil Linde i Celia Villalobos. La ideologia existeix, i marca la gestió. Els milers de jubilats que sortiran aquest dissabte al carrer acusen el Govern de mala gestió, i l'oposició, d'escassetat d'idees. Però en el món dels rescats a la banca i de casos Gürtel, Púnica, ERO i altres, costa convèncer-los que aquest 0,25% és el màxim que ens podem permetre. Els jubilats estan indignats. Veurem quines conseqüències té la seva indignació.