Pedro Flores: "Vaig aprendre més amb 'Bola de Drac' que a l'EGB"

Pedro Flores (Barcelona, 1981) no viu en un pis: viu en un museu de ‘Bola de Drac’. Literal: va arribar a la seva vivenda actual després d’assabentar-se que a finals dels 90 va ser la redacció de la revista ‘KAME’, una de les pioneres de la 'songokumania'. Flores va ser un de tants nens marcats per a tota la vida pels valors de Goku: Akira Toriyama bé podria dibuixar un nou manga de 42 volums amb les anècdotes d’aquest jove barceloní.

-¿Quin és l’origen de la incondicionalitat?

-Recordo encendre la tele amb 8 anys i veure el quart capítol de 'Bola de Drac': m’hi vaig enganxar des del principi. Els meus pares es van separar i vaig tenir una infantesa fumudeta: em vaig quedar bastant trist i em vaig refugiar en la sèrie; em vaig començar a evadir dels problemes veient Goku.

-¿Quina importància li dona?

-És una forma de vida: vaig aprendre amb 'Bola de Drac' més que a l’EGB. Tant a l’hora d’aprendre català com en valors: si soc qui soc, i jo crec que soc bona persona, és gràcies a Goku: sempre feia front a les adversitats, sempre feliç, sempre amic dels seus amics.

-¿Coneix algú més fan que vostè?

-El més bo que tinc jo és que me’n recordo de tot: dates de publicació, els capítols als quals pertany cada imatge… però no vull atribuir-me mèrits: hi ha d’haver més gent com jo; el món és molt gran i a Barcelona la comunitat és molt bèstia.

-¿Quina és la bogeria més gran que ha fet?

-No se me n’ha anat l’olla amb res, ni tan sols he pogut anar al Japó. Sí que és cert que porto set tatuatges, que hem fet grans quedades de fans o que cada nit, per relaxar-me, em poso la sèrie perquè ho necessito.

-¿Què sol fer?

-Tot el que estigui al meu abast: vaig a esdeveniments, quedem per veure episodis… Treballo en la logística d’una sala d’art, quedo amb la meva nòvia i surto de festa, però Bola de Drac cobreix una part important del meu temps.

-¿En què consisteix la seva col·lecció?

-Jo dic que no col·lecciono, sinó que acumulo coses. Tinc tants articles perquè, al contrari que molts, mai ho he deixat des dels 90. Per exemple, el manga el tinc complet 10 vegades en diferents edicions, la sèrie la tinc 5 vegades, tinc més de 8.000 cartes, les bandes sonores, més de 800 figures, més de 80 videojocs…

-Una pasta.

-No es pensi: el producte més car em pot haver costat uns 200 euros, a part que molts són regals. Vaig començar des del principi i sé que els preus d’ara no són reals: amb paciència o mitjançant amics que van al Japó puc aconseguir les coses més barates. No m’agrada anar al que és fàcil, avui tot s’aconsegueix a cop de talonari. M’agrada el ja ho trobaré, amb calma, com quan no hi havia internet. Avui dia, tot el que volia ja ho tinc.

-En euros, ¿quant calcula que hi ha a la seva habitació?

-El valor és més sentimental que econòmic, però més de 15.000 n’hi ha. Sobretot perquè hi ha coses, com ara guions d’episodis que utilitzaven els dobladors japonesos, que no es troben.

-¿Si hagués de salvar alguna cosa de la seva habitació, què seria?

-La meva carpeta de fotocòpies de 1991. Aquell any encara no hi havia marxandatge oficial i al mercat de Sant Antoni els xavals vam començar a traficar amb fotocòpies dels còmics que portava la gent des del Japó o França. És el que més valor sentimental té per a mi: pura arqueologia 'dragonbolera'. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿Què els diu als que li diuen friqui?

-La gent diu: «¿Tens 37 anys i encara estàs així?». Però és que és un sentiment que, des de petit, em va marcar per a tota la vida. És com una religió: Goku és el meu déu.