Sylvia Arthur: «Sí, soc una dona britànica, però també soc negra»

Sylvia Arthur (Londres, 1977) va néixer a la Gran Bretanya, on els seus pares van emigrar des de Ghana. Londinenca de cap a peus, la seva activitat està marcada per aquesta doble identitat britànica i negra i per un amor immens als llibres, que són les seves armes per lluitar contra els prejudicis. Demà, a les 19.00 hores, presentarà a la biblioteca Vila de Gràcia de Barcelona la seva iniciativa d’obrir dues biblioteques a Acra, la capital de Ghana.  

–¿Per què aquesta presentació a Barcelona?

–Barcelona té un lloc especial al meu cor. El 2014 vaig fer una residència artística a l’Associació Jiwar i va coincidir amb la festa dels llibres de Sant Jordi. ¡No havia experimentat mai res semblant! Em vaig enamorar de la ciutat pel seu ambient cultural.

–¿Com es pot recolzar el seu projecte?

–Al desembre vaig obrir una biblioteca a Acra i sempre em demanaven llibres infantils que no tenia. El fill d’una amiga meva de Londres ha donat 300 llibres i jo n’he comprat 1.000 més i, com que al local actual no hi caben, he iniciat una campanya de micromecenatge per reunir diners i llogar un altre espai. L’adreça és: igg.me/at/libreriakids.

–¿Com se li va acudir la idea?

–El 2010 em vaig mudar de Londres a Brussel·les per feina. M’hi sentia molt sola i em vaig refugiar en la lectura. En quatre anys vaig comprar 1.300 llibres, la majoria de segona mà i de molta qualitat. Com que no em cabien al pis els vaig enviar a casa de la meva mare, a Acra, i tan bon punt vaig tenir temps i diners vaig llogar un local per posar-los a disposició de la gent. Així va néixer la biblioteca Libreria.

–La seva és l’única biblioteca de la ciutat que té servei de préstec.

–A Acra hi ha moltes biblioteques de referència, on pots seure a llegir però no emportar-te els llibres a casa. Les biblioteques van deixar d’oferir el servei de préstec perquè la gent no tornava els llibres.

–¿I vostè com evita que desapareguin?

–Per emportar-te llibres de la Libreria cal ser soci. La quota són 9 euros al mes i quan agafes un llibre en préstec deixes un dipòsit que es reemborsa quan el tornes. 

–¿Quina és la secció més popular?

–La d’escriptors africans, que no es troben a la majoria de biblioteques perquè els llibres són molt vells o són donacions de poc interès. Coincidint amb el referèndum de l’1 d’octubre també vaig muntar una petita secció sobre Catalunya.

–¿Ah sí? ¿I quins llibres tenia?

–Homage to Barcelona, de Colm Toibin; Homage to Catalonia, de George Orwell; What’s up with Catalonia?, de Liz Castro, i Ghosts of Spain, de Giles Tremlett.

–¿Per què se sentia tan sola a Brussel·les?

–Treballava assessorant la Comissió Europea sobre la lliure circulació de persones, però no era acceptada del tot pel meu entorn; sempre vaig ser l’estranya, la diferent, per ser negra. Jo i els meus amics de l’Europa de l’Est érem els pàries. Tampoc vaig veure negres ni marroquins treballant en bancs, per exemple. He reunit moltes d’aquestes vivències al monòleg Obama and me (Obama i jo), que jo mateixa interpreto.

–¿Al Regne Unit la situació és millor?

–La integració de les minories està més avançada. Jo allà soc una britànica negra, mentre que a França només podria ser francesa. Molts escriptors critiquen que a les llibreries de la Gran Bretanya hi hagi una secció d’autors britànics negres, però a mi no em sembla malament. Sí, soc una dona britànica, però també soc negra, i això forma part de la meva experiència única; no veig el problema a reconèixer-ho. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Des de l’estiu passat viu a Acra.

–Abans sentia que em faltava una peça del puzle de la meva identitat, però ara em sento connectada amb la meva gent i en pau. A Ghana no sento l’opressió que suposa ser part d’una minoria a Europa.