GENT CORRENT

Jaume Cabot: "Tenies un Siata per diferenciar-te del veí"

En el seu temps lliure ha escrit la història -potser definitiva- de l'antiga fàbrica de Siata a Tarragona

zentauroepp41969758 siata180214172224

zentauroepp41969758 siata180214172224 / JOAN REVILLAS

3
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal

–Vol dir que tot comença amb la Formichetta.

–Exacte. El primer cotxe que vaig tenir va ser un 600 que vaig comprar l’any 92, però poc després, el 96, vaig trobar una Formichetta abandonada i sense papers, a la intempèrie. Estava per restaurar i la vaig restaurar.

–¿I què va passar?

–Doncs que el pintor al veure-la em va dir: «¡Home, una Formichetta!» I jo: «¿La coneix?» I llavors em va dir que i tant que la conei-

xia, si ell havia treballat a la Siata.

A partir d’aquí Jaume Cabot va començar a desenrotllar un fil que ha acabat en llibre, la història, potser definitiva, de la fàbrica de Siata a Tarragona, una indústria de carrosseries que com tothom sap –o no– treia versions millorades del 600. Cabot no té res a veure amb el món dels cotxes i es guanya la vida dirigint un taller de fotografia en un centre de rehabilitació de drogodependents, però aquest llibre (Siata Española, historia de la factoría Siata de Tarragona), bé: aquest llibre l’havia d’escriure.

–¿El pintor li va obrir la curiositat?

–Bé, jo sempre he sigut una persona curiosa, i em movia la pregunta: «On han fet aquest vehicle que jo tinc». El pintor em va portar a una altra persona, i aquesta a una altra, i cada vegada anava tenint més informació.

–¿De quantes persones parlem?

–De més de 90 extreballadors de la fàbrica.

–Carai. ¿I què li van explicar? Digui’m com va arribar aquí aquesta fàbrica.

–Va arribar perquè Esteban Sala, que era un empresari hostaler molt important de Barcelona, i molt enamorat de tot el que era italià, en una fira a Itàlia va conèixer la marca Siata i va voler portar-la aquí.

–¿Per què?

–Siata era una empresa carrossera que es dedicava a transformar els vehicles italians que feia la Fiat. Sala volia fer el mateix amb els Seat d’aquí.

–¿De quins anys parlem?

–Miri, la societat es va registrar l’any 58, exactament el 30 d’octubre, i la producció en fàbrica va començar el gener del 60.

–I llavors es tractava de…

–Es tractava de fer un 600 elegant, un 600 d’americana i corbata, amb acabats de primera i un motor una mica més potent.

–¿Per exemple?

–El model Ampurias. S’agafava un 600, se’n modificava la carrosseria, s’apujava la cilindrada –de 633 a 750 centímetres cúbics– i ja està, tenies l’Ampurias.

Línia de muntatge de la factoria. / ARXIU / JAUME CABOT

–Entenc que en aquella època, en què el 600 era tan popular, els que tenien un Siata el tenien per diferenciar-se, ¿no?

–I tant. Era per tenir un cotxe diferent del del veí. Hi ha una pel·lícula d’aquella època, El mujeriego, en què el personatge el primer que fa quan guanya la quiniela és comprar-se un Siata. I en un moment del fim diu: «No, perdó, no és un cotxe, és un Siata».

–¿Quins altres models van sortir d’aquella fàbrica?

–Bé, doncs a part de l’Ampurias van sortir l’Spyder Turisa, el Tarraco, el Barcino, la Formichetta i la Minivan. De la Minivan se’n van fer diverses versions.

–¿Quant temps va funcionar?

–Va tancar l’any 71. Els italians se’n van anar quan van començar a registrar-se pèrdues i els empresaris catalans van agafar-ne el comandament i es van centrar en el que era rendible, i el que era rendible, el que la gent demanava en aquella època, era una furgoneta. La Formichetta.

Notícies relacionades

–Digui’m, aquest Ampurias de la foto…

–És meu. Tinc cinc Siatas: un Ampurias, un Spyder, una Formichetta, una Minivan i un prototip de camioneta. Estan en perfecte estat i els utilitzo amb freqüència.