David Montero: "Jo dic que Gondry a casa meva és déu"

El fil que articula aquesta història va començar a desplegar-se fa una dècada, quan David Montero va tenir el seu inaugural moment Gondry; quan va veure el primer film de qui estava destinat a convertir-se en el seu tòtem, el cineasta francès Michel Gondry. Va ser una revelació. Els esdeveniments a partir de llavors es van desenvolupar escalonadament, amb un capítol que destaca per damunt de tots que va ser quan va conèixer l’artista. Però van passar més coses, i es pot dir que tot desemboca en aquest dia, avui, divendres 9 de febrer, quan Montero exposarà al Teatre La Unió de Vidreres la seva col·lecció de Gondry, explicarà el que sap de Gondry, i el més important, revelarà el vincle privilegiat que uneix el cineasta amb el seu poble.

–¿Quina va ser aquella pel·lícula? La primera.

–En van ser dues, una darrere l’altra. Olvídate de mí i La ciencia del sueño. La meva preferida segueix sent La ciencia del sueño.

–¿Què li va agradar tant?

–Em vaig quedar al·lucinat. Diuen que «les emocions estan sobrevalorades», i jo dic que no: les emocions són l’única cosa que tenim. Gondry és això, és emoció.

–Li van agradar tant aquelles pel·lícules que… ¿Que què?

–Que vaig començar a buscar tot el que hi havia d’ell. Llibres, pel·lícules, tot.

–Òbviament no el va decebre.

–Em vaig reafirmar en la meva primera opinió, sí. Jo acostumo a dir que a casa meva Gondry és déu.

–Déu. I el va conèixer, ¿oi? ¿M’ho explica?

–Bé, jo en aquella època era monitor en un esplai de Vidreres, el Grup d’Esplai Vidrerenc. Hi tenia un amic, Carles Sans. Ell sabia que jo n’era fan. Un dia li vaig dir: «Mira, Gondry farà una exposició a Seta».

–Seta.

–Un poble de França.

–Hi van anar.

–Hi vam anar. Se suposa que era el meu regal d’aniversari. Sempre he dit que és un dels millors regals que m’han fet.

–¿I què tal? ¿Va tornar a afirmar-se?

–Totalment. Vam conversar, vam fer bromes… Ens va firmar les caràtules i es va fer fotos amb nosaltres. Li vam regalar una samarreta de l’esplai, li vam dir que cada any l’esplai treia una samarreta i li vam demanar que fes el dibuix de la següent. És tan senzill i tan maco que ho va fer allà mateix.

–Digui’m que li portaven algun regal.

–És clar. Jo havia agafat un disc de Fred i Son per regalar-l’hi. ¿Els coneix?

–Doncs no.

–És un grup barceloní. El cas és que anys més tard Gondry va acabar fent la caràtula del seu tercer disc, i jo hi vaig tenir alguna cosa a veure. Diguem que vaig ser intermediari.

–¿Parlem de l’exposició?

–És clar. És en el marc d’un cinefòrum que fa una organització cultural de Vidreres, l’Associació Vitraris.

–¿En fan una de Gondry?

–Olvídate de mí. Em van proposar presentar la pel·lícula i jo els vaig oferir fer no només la presentació sinó una exposició. Si no estic malament, deu ser la primera exposició sobre Gondry que es fa a Espanya.

–¿Té moltes coses d’ell?

–Tot el que he pogut trobar. Jo dic que soc el principal admirador i col·leccionista de Gondry d’Espanya, potser del món. Abans de la projecció faré una visita guiada, i serà una visita molt emocional perquè subratllaré la seva relació amb Vidreres. La història de la samarreta.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Todo sobre Michel Gondry.

–És un homenatge a Almodóvar. Els caràcters són els de Todo sobre mi madre. Almodóvar és el director viu favorit de Gondry… i un dels meus també.